Si els diputats catalans al Congrés, com Carles Campuzano, han de donar les gràcies per portar un “ofensiu” llaç groc amb llibertat en un parlament, molts altres haurien d’agrair poder anar pel carrer amb el mateix símbol sense que cap descerebrat els agredeixi. Si aixecar la barrera d’un peatge és exercir una violència equiparable a posar una bomba o disparar un fusell, si la concentració pacífica del 20 de setembre davant de la conselleria d’Economia equival a una “presa d’hostatges amb trets a l’aire”, potser el ministre de Justícia considera que també hauríem de donar gràcies per reunir-nos, manifestar-nos, escriure o llegir articles com aquest. Perquè Espanya és una democràcia consolidada, ja ho sabeu, i n’hauríeu d’estar agraïts en comptes de qüestionar-la.
La realitat es mira per una lent adulterada. La deshumanització dels independentistes que agents polítics, policials i mediàtics espanyols han construït durant els darrers anys i mesos, dóna ara els seus fruits. Amb el mal no s’empatitza: no és humà. No té família, ni ideals legítims, ni mereix una vida digna. Són clarament minoritàries les veus que qüestionen a Espanya la repressió contra l’independentisme. L’anticatalanisme ha arrelat en l’essència de l’espanyolisme; aquest espanyolisme que curiosament només sap identificar el nacionalisme en el seu adversari. I la discrepància es paga cara, al bar o a les urnes. La subjectivitat tampoc no existeix. La construcció acrítica, i sense gairebé contrapesos, d’aquesta cosmovisió fa que polítics, jutges, policies i periodistes espanyols acabin responent a qualsevol qüestionament extern amb el blindatge que exigeix la tribu si no volen ser-ne expulsats. I així, la responsabilitat que Carles Puigdemont no sigui extradit per rebel·lió la té la regulació de l’euroordre o la incapacitat d’un tribunal (regional!) alemany per no veure un delicte gravíssim que sí que hi va ser. En tot cas la culpa serà de Schengen, d’Alemanya o de tota la tota la Unió Europea. Però qui pot sospitar, des del màxim respecte a la llei i a la justícia, que Pablo Llarena s’equivoca?
No hi ha ètica que permeti a diputats al Parlament mirar a la cara els familiars dels seus companys presos quan s’asseuen com a convidats a l’hemicicle. Qui recorda les llargues estones compartides durant dècades en comissions, negociacions o cafès al bar? La deshumanització no autoritza expressions públiques d’empatia. Es castiguen des del melic del reino. I la bola cada cop es fa més gran, sense que ningú gosi aturar-la. Perquè un CDR sigui un “comando”, i trobin “cabecillas” en una organització popular que acaba sent titllada de terrorista, hi ha d’haver dirigents polítics que gosin manipular la realitat com qui modela una figura de fang. Hi ha d’haver periodistes que donin veracitat a la descripció d’uns suposats fets a partir d’aquest mateix llenguatge, verbal o audiovisual, amb una selecció acurada de les paraules i les imatges. També hi ha d’haver jutges que, emparant-se en les ambigüitats i els intersticis de la llei, hi trobin tipificacions penals prou greus per tancar a la presó persones que s’han manifestat o protestat pacíficament, que mai han exercit ni defensat la violència, o que han intentat complir amb els programes electorals amb què s’havien presentat i guanyat les eleccions.
Quan el balcó de l’arbitrarietat judicial, policial i governamental està obert de bat a bat, qualsevol dissident pot caure barana avall, empès per algun peó de la burocràcia patriòtica espanyola, com la jove de Viladecans acusada de terrorisme per l’Audiencia Nacional. Només fan la seva feina. L’engranatge estatal seria gairebé perfecte si no fos perquè, en comptes de resoldre el conflicte, l’agreuja; perquè confiem que tard o d’hora Merkel veurà que Rajoy és incapaç d’acabar amb l’independentisme com havia promès i en canvi exigeix a la Unió Europea homologar un autoritarisme perillós per a tot el continent; perquè la por farà que alguns dies es manifesti menys gent, però no podrà impedir que s’organitzi i s’expressi i voti quan la cridin a les urnes. Perquè no podran fer desaparèixer dos milions de persones i, arribats a aquest punt, mai més les podran convèncer.
