Passi el que passi respecte a la formació del pròxim Govern, Carles Puigdemont té assegurat el lideratge -moralment transversal- de l’independentisme. L’empresonament i dispersió de la major part dels lideratges de primera línia, ordenada pels poders de Madrid, ha tingut l’efecte paradoxal de reforçar la figura del 130è president de la Generalitat, fins el punt que, a hores d’ara, tothom li reconeix, adversaris inclosos, la capacitat exclusiva de decidir si es va a eleccions o si es conforma un Govern segons les seves instruccions.
La brutalitat de la repressió també ha tingut, com a efecte secundari, la sobrevalorització de les petites victòries que ha aconseguit la part catalana amb posterioritat a l’1 d’octubre, gairebé totes elles en l’àmbit internacional. L’exili ha adquirit la condició d’estratègia guanyadora, contraposada a les penalitats d’una presó preventiva que amenaça amb convertir-se, després del judici, en condemnes desproporcionades i venjatives. La pròpia fugida de Marta Rovira esmena, almenys en part, la decisió d’Oriol Junqueras, tancat en una cel·la llunyana i sense comunicació.
En qualsevol cas, Puigdemont ha d’utilitzar amb prudència les seves victòries tàctiques. De fet és ell qui ha de trobar la millor fórmula per fer compatible l’estratègia política a llarg termini amb la gestió governamental del dia a dia. Ni hi ha alternativa a Puigdemont ni hi ha alternativa a conformar un Govern.
