Ja em permetran un consell. Si volen una tintoreria bona, barata i ràpida vagin al Metro de Barcelona. Baixes amb una camisa blanca i en surts amb una de color gos diarreic. Dos camises al preu d’una. Vamos, vamos que se me las quitan de las manos, que diria l’índex del Mercadillo Dow Jones.
Aquí estic. Tancat dins del vagó tintoreria. La meua camisa verge i santa comença a sagnar davant els quadres de ronya expressionista; els xiclets Kandinsky… L’Exposició Itinerant de la Merda feta Art. Sincronitzadament comencen les performance de les bèsties. Animals de diferents mides posen les unglotes damunt els seients. D’altres escupen o xisclen com si xipollegessin a l’escorxador. No els hi diguis res. Nord enllà veig algunes persones. Una aquí, l’altra allí. Callades, polides, fermes, transparents. Com talls de ceba en una amanida. Sortim. En veig més. Tots afuats. Tots són bocins del mateix ovoide. Tots cap a l’Assemblea. La notícia de Reagrupament és en aquests talls de ceba que esquitxen tot el territori. La notícia és la netedat, la polidesa, la transparència. L’higiene. Passa, puça!
El gran espolsador Josep Pla pocs mesos abans de morir -per tant amb lucidesa de raigs X-, va dir que “Una societat funciona si: “primer, els ciutadans s’afaiten cada dia; segon, si paguen la contribució i, tercer, si practiquen la monogàmia”. Apliquin aquest esquema a la societat catalana. Que cap ruc amb orelles hipotecades s’equivoqui: Pla parla d’ordre, de constància, de repetició. Malauradament el català és una bestioleta que sempre està començant i recomençant. No continua. Això vol dir Pla, l’anti corrosiu, l’home d’ordre. Necessitem ordre, ordre i ordre.
A mi em va sorprendre doncs això. Veure gent que podien ser ma padrí, mon pare… Gent que conec i reconec. Gent de tot arreu. Bona gent. Bona gent com hi ha a CIU i a ERC. Bona gent. El país som nosaltres. No és d’estranyar que els primers que han tret el kalashnikov siguin els socialistes. Normal. Estan més que nerviosos. Es veu que els ansiolítics entren a granel. El PSOE incrustat a Catalunya ja fa temps que va començar l’esmicolament. Ells ho saben.
Després hi ha aquest noi d’IC, aquest que té cara d’en Teo se’n va al zoo a explicar polítiques socials als cocodrils hermafrodites. Mira, Teo, als votants d’IC els cau la cara de vergonya amb les pallassades de Micolor que feu. Pregunta, pregunta.
I ara ens queda la mare dels ous: ERC i CIU. A veure, com ho diria…. Mira, sí. A ERC li diríem el que va dir el poeta de la pedra, Antoni Gaudí, abans de que l’atropellés un tramvia: “l’originalitat consisteix a tornar a l’origen”. I a CIU que no s’equivoqui, que no es posi nerviosa, ha de fer el seu camí, la seva campanya, sense paranoies. Té carretera. CIU i ERC han d’entendre que tenim una oportunitat. És el moment del pegament, de la cola familiar. Dels treballs de col•legi fets per pares i fills.
Potser caldria recordar el que va escriure Francesc Pujols el 1930 quan ja s’ensumaven aires de canvi de règim:
“Hi ha el fet que el problema espanyol i fins l’ibèric és urgent, i en canvi el de Catalunya té espera. Els catalans, diu el mateix Francesc Cambó, més coneixedor del que passa que molts idealistes, encara no estan preparats per a la plenitud dels drets de Catalunya. Quantes coses podrien fer els catalans que ningú els ho priva! –diu inspiradíssim per la mateixa visió de la realitat-. Ah, però –afegeix, seguint l’accent de la mateix inspiració començada- preferim sovint deixar sense sembrar i collir en el camp que ningú ens disputa, per a llançar-nos a reclamar iradament en altre camp al qual tenim dret indiscutible, però que també deixaríem erm, un cop ens fos concedit”.
Hi ha camps que no llaura ningú: són els que s’han de disputar. Pensem que hi ha tot un país que viu, que es mou, que vibra al marge dels mitjans oficials. Que alguns no el vegin, o no el vulguin veure no vol dir que no existeixi. Els icebergs no es guipen, però hi són. No sé si Reagrupament serà una realitat, però sí és un símbol d’aquesta Catalunya invisible. Però això pot voler dir molt, o també pot voler dir no res.
Recordant Aristòtil, taverner de licors per l’ànima: una cosa és la potència, l’altra és l’acte. Estem en potència, és pot arribar, però no s’ha arribat a res. Com l’obra de Samuel Beckett, Tot esperant Godot. Qui és Godot? Per què l’esperem? Arribarà? El nostre destí és esperar eternament Godot? Traduït al catalanesc: la nostra essència és anar fent? O bé hem de fer d’una vegada? Com va dir Pla abans de morir: “En aquest país tothom va fent, és sensacional! Ara, la pregunta és: ens en sortirem?” Observem que és la primera persona del plural.
