TOT ESPERANT QUE PASSI ALGUNA COSA

"El Govern està exhaust. Els socis ja parlen com si ja no ho fossin. Hi ha fatiga. Estem cansats d'esperar que passi alguna cosa. Per què allargar més l'agonia?"

Els esdeveniments d'aquesta setmana han accentuat el clima de provisionalitat general. Aquest clima enrarit que ja es respirava abans de Nadal, ara esdevé quasi asfixiant. Aquesta setmana, l'alerta per la feblesa de l'economia espanyola, les davallades de la borsa, les apnees del Govern català... i les declaracions del Conseller d'Educació, Ernest Maragall, en els que reconeixia "la fatiga del tripartit" -que comparteix molta gent del seu partit i la societat catalana en general- han afegit uns ingredients més a la sensació d'espera permanent que estem vivint. Però què esperem? Què ens fa viure amb aquesta sensació de provisionalitat permanent?
Divuit mesos de crisi sentint que en el trimestre següent hi hauria símptomes de recuperació. Símptomes que finalment mai no han aparegut i que ens han acostumat a esperar millores en el trimestre següent, i en el següent i en el següent... Un any i mig després, tota la nostra atenció sembla centrada en esperar esdeveniments llunyans, regits per actors misteriosos i mecanismes inextricables. Semblem tenir tots els sentits entrenats per albirar qualsevol canvi que es pugui donar, sense que es produeixin, sumint-nos en un estat permanent de vigilància, de tensa vigilància.

Les notícies ens bombardegen cada dia amb l'evolució capriciosa de les xifres macroeconòmiques i ens angoixen amb IBEXs baixos i PIBs negatius. El govern espanyol denuncia estranys atacs a l'economia espanyola mentre les seves polítiques econòmiques no fan efecte (perquè diuen que n'estan aplicant). I mentre tot això passa, seguim esperant els brots verds o tocar fons o veure el segon pal de la be baixa o jo què sé.

La sentència de l'Estatut també ha contribuït a crear aquest estat de vetlla permanent, com quan un malalt terminal no acaba d'expirar. El desenllaç de l'afer Estatut sembla lligada al caprici d'uns magistrats que baden boca però que filtren que la sentència pot sortir al setembre, a l'octubre, abans de finals d'any, en acabar el mes de gener... I apa! Nosaltres a saltar cada cop que el pacient grinyola... per a res.

Tanta falsa alarma econòmica i estatutària ens fa mirar cap a una altra banda, buscant algun al•licient nou. Ah! Per fi! La Llei de Vegueries! Llufa. Ah! Potser sí que hi haurà Llei electoral!? Marrada. El Govern també està exhaust. Els socis ja parlen com si ja no ho fossin. Joan Herrera fa com si no tingués res a veure amb els dos consellers d'ICV al Govern. El PSC marca distàncies. I ERC... no es queda curta tampoc. El Govern espanyol ja cansa amb el seu exercici continu de cinisme i la seva gestió abúlica.

Hi ha fatiga. Estem cansats d'esperar que passi alguna cosa. Per molt que estirem el coll, no sembla que res no hagi de passar a curt termini. Fins hi tot la novetat es fa esperar. Laporta ja es fa pregar massa. Què espera per dimitir i saltar a la política? CiU, sabedora que les enquestes l'afavoreixen, no mou fitxa. Tothom està com a l'inici del ball. Sona la música però ningú no balla. Tothom està assegut, i només les mirades creuen la pista. Tothom espera que algú altre trenqui el gel...

Llavors, davant de tanta atonia general, perquè allargar més l'agonia? Si aquest Govern ja no dóna més de sí, si el Parlament ja no pot tirar endavant les lleis que necessitem, si no hi ha revulsius a la vista... perquè seguir esperant que passi alguna cosa? Perquè seguir mantenint aquest patiment? Girem full d'una vegada. Fem les eleccions al juny?

 
 

Comentaris