Oi que vostès deuen haver escoltat moltes vegades aquella expressió que diu que tot el que puja després baixa? És una dita popular que pot servir per parlar de qüestions molt diverses que jo no intentaré d’explicar-los, atès que vostès tenen suficient imaginació i coneixement. En canvi, avui vull fer una altra afirmació que també deuen conèixer: en aquest món, hi ha coses que pugen i no baixen i també que tot no puja i, en conseqüència, després tampoc pot baixar. Els desvetllaré el misteri per dir-los que avui vull parlar-los d’ascensors. D’ascensors socials i, també, d’ascensors generacionals i de gènere. M’explicaré. Durant aquests primers dies d’estiu he estat llegint el llibre L’ascensor, l’arribada al poder dels altres catalans, d’Andreu Farràs i Pere Cullell, publicat per Angle Editorial. El llibre recull, a partir d’entrevistes fetes en profunditat, històries d’èxit de persones que tècnicament podrien haver estat considerats com a “xarnegos” però que, per contra, ara formen part de l’elit política, social i cultural catalana. S’hi inclou el testimoni, entre altres, de Justo Molinero, José Manuel Lara Hernández, Celestino Corbacho, Joan Ridao, Vicenç Villatoro i José Montilla.
El llibre sosté –donant-li la raó al president Jordi Pujol– que l’ascensor social de Catalunya funciona a la perfecció. I si funciona és perquè té la societat catalana és prou estratificada i perquè, tal com també deia Francesc Candel, durant els anys setanta i vuitanta els immigrants –normalment obrers– es van afiliar, sobretot, al PSUC o al PSC. I aquest fet –el d’afiliar-se a un partit polític d’esquerres– va facilitar el seu ascens social. Sembla que la coincidència amb el catalanisme era més difícil per a aquests nouvinguts, tot i que el llibre recull un capítol dedicat a Rafael Hinojosa, crescut en el barraquisme barceloní de postguerra, que milità a la Joventut Obrera Catòlica, formà part del clandestí Moviment Socialista de Catalunya aproximant-se a Raimon Obiols, però que s’afilià a CDC, partit amb el qual fou diputat al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya. Hauria pogut ser conseller de Treball i al final va ser el primer president del Consell Econòmic i Social de Catalunya. Vist això, vostès creuen que catalanisme va ser un impediment per ascendir socialment?
No negaré que l’ascensor social és una realitat i és un dels capitals més important de la societat catalana actual. Ara bé, l’ascensor generacional no segueix el mateix patró de funcionament. Més aviat és com aquelles cintes caminadores que hi ha als aeroports, que són tan planes que l’únic ascens que permeten és fer el pas per pujar-hi al damunt. El nostre país no és un lloc on el canvi generacional es produeixi amb facilitat. Al contrari. Així li ho vaig sentir dir a Adolf Todó, director general de Caixa de Catalunya, en la interessantíssima sessió final del curs sobre lideratge que organitza la Càtedra de Lideratge i Governança Democràtica d’ESADE. Avui dia hi ha generacions que esperen que persones que ja han arribat a l’edat de jubilar-se i que no es jubilen de cap manera cedeixin el pas als joves perquè ocupin els principals llocs de responsabilitat del país. Una cosa semblant, però d’una manera encara més greu, passa amb l’ascensor de gènere. Catalunya té dones suficientment ben preparades per ocupar llocs de responsabilitat tant en l’àmbit polític com el social i el cultural. Els puc assegurar que el món de les entitats –que crec conèixer prou bé– és especialment cru i dur com perquè les dones hi puguin desenvolupar càrrecs de responsabilitat amb una certa normalitat.
Retornem a l’inici. L’ascensor social funciona. I continuarà funcionant si la cosa no es torça. L’ascensor generacional i el de gènere necessita una empenta de veritat que permeti pujar en l’escala social a joves i dones. I si volem ser un país que parla d’integració i assimilació amb normalitat –com fan els autors del llibre– és imprescindible que els joves i les dones hi tinguin el rol que es mereixen. No els tinguem por. Al capdavall, pensin que si els fem pujar també tenim l’oportunitat de fer-los baixar si algun dia no ens sembla bé el que fan.
