TOROS

"No pretenc convèncer ningú, tampoc guanyar ningú. Només demano respecte per a tots aquells que ens sentim profundament emocionats davant d'una cerimònia tan estranya, corprenedora i rotundament sensual com són les curses de braus"

Escric aquestes ratlles després de comparèixer davant la Comissió de Medi Ambient del Parlament de Catalunya en defensa de no prohibir les curses de braus a Catalunya (tot i que penso que hauria estat més idoni d'argumentar-ho davant la de cultura)

He constatat un cop més, i amb tristesa que dels dos bàndols enfrontats, n'hi ha un d'intolerant, carregat de prejudicis i papanatisme (potser que corri a comprar el llibre d'en Monzó) que no aspira a argumentar o convèncer, només esplanteja el debat si guanya. I guanyar significa destruir l'altre.

Els que ens agraden els braus hem sigut els primers en complir escrupolosament amb tots aquells aspectes de la llei que s'han anat modificant: han prohibit les places mòbils, han prohibit l'entrada a menors de les places, no tenim escoles taurines (a Barcelona n'hi havia dos i de renom) ja només es toreja a la Monumental, a Olot ho han prohibit. Tot i no estar d'acord amb moltes d'aquestes mesures, mai hem protagonitzat cap aldarull, hem complert amb la llei, només faltaria! Comprenent que els temps de la globalització i la industrialització de l'oferta ens anava en contra.

Només demanaria que deixessin que els temps ens posessin al lloc que ens depara el destí, no pas la intolerància.

No sóc una entesa, en vaig afeccionar amb un programa que veia a la televisió de casa i que presentava una periodista fenomenal que es deia Mariví Romero, aquella nena de barri va copsar de cop què era l'elegància: el niño Moura a cavall cargolant-se, res a veure amb l'euga que encara tirava del carro a Ullà a casa de la meva àvia perquè el meu avi no feia servir el tractor.

Eren anys de curses a l'UHF on el toro era una mena de taqueta enmig la pantalla de la vella Edhesa, molt més tard vaig començar a anar a la plaça d'Olot, no pas expressament a toros, el motiu eren les festes de la Mare de Déu del Tura o pel maig. A aquella plaça damunt el Montsacopa, tan petitona, tan recollida, sota un cel que semblava pintat per en Vayreda em va enamorar. Allà vaig aprendre la tragèdia de la solitud, l'esglai, la comunió amb tots els que m'envoltaven, la màgia de mirar i mostrar-se, l'arravatament del risc superat; allà vaig saber que veure el combat entre la vida i la mort era un ritual pautat, virolat de música i silencis, esplèndit i fatal a la vegada, perquè aquest combat, sempre (com a la vida real, no en va n'és una sublimació) el guanya la mort. Podem acceptar el destí fatal lluitant, aspirant a l'heroïcitat d'un moment, que ens assegura una vida perdurable en la memòria dels nostres. També podem viure doblegats al destí que ens afona, sense un bri d'esperança, sense brindar-nos a nosaltres mateixos l' únic i exclusiu plaer de revoltar-nos ni que sigui per a fracassar, però fracassar amb l'ànima completa.

Potser fora bo de revisar els reglaments actuals de les curses, eliminar-ne alguns elements, o potser no.

Des d'aquí només vull deixar ben clar que de cap manera intento de fer proselitisme de la tauromàquia. No pretenc convèncer ningú, tampoc guanyar ningú. Només demano respecte per a tots aquells que ens sentim profundament emocionats davant d'una cerimònia tan estranya, corprenedora i rotundament sensual com són les curses de braus, que som pocs però gent de tota mena i condició, que tenim diverses i contradictòries conviccions en tantes coses, tanmateix respectem un animal arcaïc i valent com si fos un déu pagà, i a l'home coratjós que es planta entre les seves banyes, com si fos una extensió del valor que no gosem brandir, i una esperança certa de l'intel•lecte que triomfa per sobre de la força brutal. Ningú pot acusar-nos d'immorals per distingir entre bèsties i persones.

Ens han titllat de salvatges, primitius, "paletos"; ens han comparat amb els que practiquen l'ablació de clítoris i els que maltracten les dones.

El meu orgull, la meva petita i modesta satisfacció és que cap de nosaltres ha caigut en la trampa. Amb més o menys fortuna hem parlat, presentat les nostres idees amb respecte per a tothom, consideració cap a els nostres adversaris i compromís pel que sentim i estimem sense cap ànim ni de fer proselitisme ni mostrar-nos com a víctimes. El missatge únic és "deixin que els temps, els nous costums ens esborrin del mapa, no aixequin una llei prohibicionista contra una minoria de ciutadans, és massa fàcil, tenim els dies comptats."

Però ni així, els nostres detractors no pararan fins deixar-nos sense vida. Amb qui continuaran ara? Amb els que pesquen amb canya? Amb els restaurants que tenen marisc viu? Amb els musulmans que practiquen la festa del xai?

Acceptarien la intervenció del Sant Pare amb el mateix somriure beatífic amb què han rebut la carta del Dalai Lama que instava els diputats a prohibir les curses de braus?

 
 

Comentaris