Cada vegada que a Catalunya s’obre allò que a Madrid en diuen un “debat identitari” la premsa i els partits espanyols recorren al mateix recurs. Els partidaris de la identitat espanyola sense fissures contraataquen apel·lant a la necessitat de centrar-se en allò que realment “interessa la gent”. És a dir, de parlar exclusivament d’allò que els interessa a ells. Una vegada més, doncs, quan el Parlament de Catalunya ha dedicat una certa atenció a la Iniciativa Legislativa Popular que demana suprimir les corregudes de bous, els mateixos de sempre han qüestionat, com sempre, que en un moment de crisi econòmica tan dura com la que patim calgui parlar d’una altra cosa que no sigui aquesta crisi. I ho diuen els mateixos que preparen ampliacions legislatives sobre l’avortament o es manifesten als carrers contra aquesta intenció. És obvi que els governs –el d’ací i el d’allà– han d’actuar amb contundència i eficàcia perquè el tràngol que pateixen Catalunya i Espanya no sigui tan bèstia. I encara és més obvi que no ho fan bé. Tan clar com que la vida continua i que hi ha més aspectes que mereixen l’atenció política i parlamentària. Com ara, els toros o l’avortament.
Qui no vol parlar-ne és, senzillament, perquè rebutja els termes amb què es planteja el debat o perquè se sap en minoria i, per tant, no accepta, d’entrada, les decisions que es prenguin en aquests àmbits. Però haurien de deixar-se de trampes i subterfugis, assumir el debat tal com se’ls proposa i resignar-se a perdre si no tenen prou suport parlamentari. Això sí, deixant constància de quina és la seva posició i quins els seus arguments.
No ho fan així. Una vegada més, hem hagut de suportar les mateixes veus, que ara diuen que no hem de debatre sobre la conveniència de suprimir la denominada “fiesta nacional“. Les mateixes que proclamen que a Catalunya aquesta polèmica amaga, en realitat, una animadversió nacional cap a Espanya i no una sensibilitat contrària al patiment dels animals. Tanta trampa cansa. Cansa que siguin ells els que, alhora que rebutgen les posicions “identitàries” catalanes, defensin l’espectacle taurí com una “essència espanyola”. Cansa que, alhora que critiquen que el Parlament de Catalunya perdi el temps en debats estèrils, aprovin allà on governin decrets que declarin els toros “bé d’interès cultural”. I cansa encara més quel govern valencià ho hagi fet apel·lant a la necessitat de defensar “lo español“.
En què quedem? Si no es pot perdre el temps dedicant-lo a polèmiques inútils, no tenen cap sentit els decrets i els debats polítics que s’han desencadenat a Madrid, a Múrcia i al País Valencià. Si només cal pensar en la crisi, així ho hauria de fer el Partit Popular en aquests tres territoris. Si cal no confondre la denominada fiesta taurina amb sentiments identitaris, no n’haurien de dir “nacional”, ni encara menys defensar-la perquè és Espanya la que corre perill a Catalunya, i no els toros, els rogles o els vestits de llum. Una vegada i una altra, els mateixos recursos fàcils i les mateixes trampes. I no els cau la cara ni de vergonya ni de contradicció.
