Una a una, les artèries del règim del 78 es van col·lapsant, mancades de flexibilitat. L’última mala notícia els ve del sud, amb l’emergència d’un neofalangisme potent i visibilitzat que posa un cadenat extra a unes institucions que ja van néixer fossilitzades. Cap govern de Madrid, ni que sigui formalment d’esquerres, ja no podrà fer gaire cosa més que anar sumant repressió a la repressió contra Catalunya. Les urnes de l’Espanya espanyola, dretanitzades i radicalitzades, faran impossible qualsevol possibilitat de pacte. A Andalusia han guanyat els toros, la monarquia i els cops de puny de barra de bar. Tercera via? No em feu riure.
Però és que, a més, és del tot inviable reformar una Constitució que requereix un referèndum popular per ser aprovada. En les actuals condicions, un nou text constitucional rebria una sonora negativa a Catalunya i, amb tota probabilitat, al País Basc. De fet, els partits constitucionalistes estan en clara minoria a Catalunya. Les passades eleccions del 21 de desembre, la suma de Ciutadans, PSC i PP es va quedar en un 43 per cent de l’electorat, molt lluny de la meitat més un dels votants. És inimaginable que aquests partits aconseguissin moure l’opinió pública catalana cap a enlloc. Si és que ho volguessin, que no ho volen.
La paradoxa és que mentre el règim s’endureix, cada cop deixa més gent a fora. Ja no es tracta només dels catalans, ara també són objecte d’exclusió les “piojosas de ultraizquierda“, “los comunistas que traen miseria” i “los inmigrantes ilegales que violan“. La dreta espanyola ha entrat en fase de Reconquesta. És a dir, del 1939, on tenien l’origen, ara han retrocedit fins l’Edat Mitjana. I fins allà ens volen arrossegar.
