Aquests dies hem vist com més de dues-centes persones han estat citades a declarar pels talls convocats per Tsunami Democràtic a l’AP7 i la N-340 la tardor passada. Si sumem els encausats per delictes relacionats amb el procés d’independència i les mobilitzacions associades, ja passem dels dos-mil. Curiosa forma de desjudicialitzar el conflicte per part del govern PSOE-Podem a les portes d’una taula de negociació ja convocada.
Sens dubte, l’augment de la intensitat repressiva és proporcional a la inquietud generada durant aquestes protestes, que van ser capaces d’alterar, de manera sostinguda i efectiva, la normalitat imposada per la força. Aquells dies de tardor el tsunami érem tots, ara però, sembla que la mar està calmada i tancada als despatxos. L’eina hi és, però la credibilitat ha minvat degut al silenci perllongat, no ens enganyarem. I és que, volent no dependre del calendari, els interessos i les pressions del partits, sembla justament que el tsunami en depengui. No és així. Tornar a engrescar però, quan sigui necessari, serà complicat. Ara mateix, entre la ciutadania, guanyen la frustració i la impotència per no poder canviar un tauler de joc polític amb uns partits que només lluiten descarnadament per l’hegemonia i que, en definitiva, ens prenen per imbècils, per enèsima vegada. Tornar-hi a ser, el tsunami hi serà, poques eines més de mobilització massiva des de la desobediència civil tenim. Això sí, si el volem i responem, enlloc de tan sols criticar. Jo, hi crec, jo el vull.
Les reunions secretes al Palau entre partits i entitats i la manca d’acord constant, per qualsevol tema, em fan pensar que estem deixant que, un altre cop, la poca transparència sigui habitual. Uns pocs tornen a decidir als despatxos, i els deixem fer. La taula de negociació ha esdevingut eina de tacticisme electoral. Potser ha arribat el moment de canviar el paradigma: les entitats han de deixar de fer la gara-gara als partits, han de deixar de fer renúncies esperant que pugin a no sé quin carro, han de deixar d’estirar per a que hi siguin tots, perquè no hi seran, perquè l’únic que els importa ara són les properes eleccions.
Les entitats no han de pensar només en relacions polítiques, sinó en com arrossegar els partits a través de la pressió de la mobilització popular. Ha de tornar la filosofia i la manera de fer de l’ANC i Òmnium prèvies al 9N, les de Carme Forcadell i Muriel Casals. S’han d’acabar les reunions a cinc per posar pau entre partits i fer un exercici, des de la societat civil, d’escriure el full de ruta que volem. I tornar a estirar per a que la maquinària partidista segueixi, a nosaltres, la gent, i no a l’inrevés. Cal prendre la iniciativa per trencar la guerra interna dels independentistes. Deixar-se de pragmatismes, líders i jugades mestres i agafar les regnes del conflicte com ho vam fer fins arribar a l’1 d’octubre. Perquè ara la societat no entén res, s’avergonyeix de les disputes caïnites i pensa que, tornar-ho a fer, és agafar forces per fer-ho millor. Que tornin a liderar l’ANC i Òmnium, que torni el Tsunami Democràtic i, si cal, que molestin els partits. A tots.
