Tres notícies recents tornen a l’actualitat un dels grans escàndols de l’última legislatura espanyola: el fiasco del magatzem submarí de gas natural que, davant les costes del Baix Maestrat, va construir una unió temporal d’empreses liderada per ACS, el vaixell insígnia de Florentino Pérez. Han passat dos anys llargs dels terratrèmols que van esverar tothom i certes elits voldrien que el tema s’hagués acomodat al món de l’oblit, però afortunadament no ha estat així.
Primera notícia. El jutjat de Vinaròs ha decidit, contra el criteri dels advocats de l’estat, allargar un any més la instrucció del cas. S’investiga si tot el procés d’autorització va complir els requisits exigibles a una operació de tanta magnitud i tant risc i quina responsabilitat té l’empresa pels sismes patits. S’acumulen els elements que fan pensar que van faltar el rigor i la diligència necessaris en una tramitació d’aquesta complexitat. Primera gran qüestió, doncs: ¿va haver-hi tracte de favor en l’autorització del projecte?
Segona notícia. La Comissió Europea investiga la indemnització decidida pel govern espanyol a instàncies de la patronal CECOT i altres organitzacions empresarials. La Generalitat també s’havia queixat a la Comissió, però se la van treure de sobre: a Brussel·les no accepten que una part de l’administració espanyola -el que la Generalitat és a efectes comunitaris- pugui queixar-se d’una altra part de l’administració espanyola. El pas endavant efectuat per CECOT i els seus aliats té, doncs, un valor enormement pràctic: un particular contra una administració satisfà el requisit bàsic perquè la Comissió Europea es mogui.
Allò que ha de resoldre és si la indemnització de 1.350 milions d’euros pot ser, en realitat, un ajut d’estat encobert. Fixem-nos que l’empresa abandona la propietat del magatzem abans que es determini si ha actuat amb negligència -que impediria la indemnització- i que el govern central ho accepta i aprova l’esmentada indemnització amb un reial decret-llei, un rang elevat innecessari però que té la virtut d’evitar que es pugui impugnar als tribunals ordinaris. Només s’hi pot pronunciar en contra el Tribunal Constitucional -al qual han recorregut tant la Generalitat com el Parlament. Tanmateix, els ritmes del TC, quan no es tracta de qüestions relatives al procés sobiranista, és d’una lentitud exasperant. D’aquesta manera, l’empresa ha pogut cobrar ràpidament, abans de la data de venciment dels crèdits que tenia amb tercers.
La segona gran qüestió, per tant, és: ¿hi hagut tracte de favor en tot el procediment seguit per a atorgar una indemnització que contravé la lògica del cas?
Tercera notícia. Aquest mes de gener els rebuts del gas incorporaran la part corresponent de la indemnització ja pagada. Fins i tot en el cas que no hi hagués cap inconvenient legal a retribuir el constructor amb 1.350 milions d’euros, és dubtós que hagin de ser els consumidors de gas els que hagin de pagar 4.700 milions d’euros en 30 anys per a sufragar el cost d’una infraestructura que no serveix per a res. Tenint en compte que la instal·lació hivernada s’ha considerat part del sistema de transport gasista espanyol, ¿no seria més lògic que la indemnització anés a càrrec dels abundosos beneficis que obté ENAGÁS, el monopoli que el gestiona? ¿Per què aquests beneficis han de servir per a comprar empreses gasistes estrangeres en comptes de satisfer la indemnització ocasionada per una instal·lació del propi sistema? La Generalitat ha reclamat, en dues ocasions i sense èxit, que ENAGÁS actués amb aquesta mínima responsabilitat social.
La tercera i última i gran qüestió és: ¿hi ha hagut un tracte discriminatori per part del govern central a l’hora de repartir costos entre els grans actors del sistema gasista i els consumidors?
Totes tres qüestions es poden resumir en un mateix interrogant: ¿ens trobem davant un cas de captura de l’estat? Aquesta es produeix quan hi ha sectors econòmics amb prou influència sobre els governants perquè facin les lleis que convenen al seu benefici particular, el qual sol anar en contra de l’interès general; altrament, no els caldria aquesta legislació protectora dels privilegis. Dit d’una altra manera: els actes contra l’interès general no vulneren la llei perquè la llei està feta per a emparar-los.
Desconec si l’expressió “llotja del Bernabeu” va més enllà d’una llegenda urbana, però el concepte subjacent és justament aquest fenomen de captura de l’estat que, a més de perjudicar el conjunt de la població, retalla greument la qualitat democràtica de les institucions. En conseqüència, més enllà del cas concret de Castor, la societat espanyola faria bé de reflexionar sobre el model de relació entre les estructures de l’estat i els grans conglomerats econòmics que operen des des Madrid (pel fet de ser la capital). Convé indagar si ens trobem davant un cas singular o davant un fenomen més extens i profund.
També ens interessa als catalans, fins i tot si anhelem crear un Estat propi: descobrir les interioritats d’aquests mecanismes és essencial per a evitar que es puguin reproduir en una Catalunya independent.
