D’ençà de l’any 2009, el poble català ha estat cridat a les urnes per votar sobre la independència en ocasions diverses: les consultes populars organitzades entre el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt fins al 10 d’abril de 2011 a Barcelona; el procés participatiu del 9 de novembre de 2014; les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015; el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017; i, si es vol, les eleccions imposades del 21 de desembre del mateix any que havien de ratificar la declaració d’independència del 27 d’octubre. En tots els casos, la gran mobilització popular i la victòria incontestable de l’independentisme ha estat el denominador comú.
La voluntat inequívoca de la immensa majoria del poble català de poder expressar-se democràticament, acompanyada de les mobilitzacions més massives de la història recent, però, no ha obtingut cap resposta dialogada per part de l’Estat espanyol, sinó tot el contrari: en comptes de fer alguna proposta que pogués seduir els catalans, l’Estat ha contestat sempre amb la dialèctica clàssica de l’ocupant; és a dir, a tal acció tal repressió, i així anar fent, mentre s’intensificava el conflicte polític i, d’unes consultes autoorganitzades per la ciutadania, arribàvem al procés del 9-N i al referèndum de l’1-O, ambdós organitzats per la Generalitat de Catalunya.
D’aquesta manera, mentre l’Estat espanyol s’ha mantingut sempre enrocat en la dialèctica repressiva, la societat catalana no ha deixat mai de sumar adhesions al projecte republicà, cada cop més legitimat democràticament, ja que sempre ha pogut avançar de manera imparable, en la mesura que la contrapart no ha proposat mai cap alternativa que no fos la negació i la repressió absolutes. Així mateix, de cada nova victòria democràtica de l’independentisme i de cada nova resposta repressiva de l’Estat, més i més catalans han desconnectat d’Espanya i han pres consciència com a ciutadans lliures d’una república.
Tanmateix, durant aquests anys s’ha produït un altre fet recurrent: després de totes les victòries democràtiques hi ha hagut un reflux com a conseqüència de les vacil·lacions dels partits polítics sobre si era o no era el moment oportú per fer efectiva la ruptura amb l’Estat. En tots els casos, s’ha obert un parèntesis que no s’ha tancat fins que no s’ha tornat a cridar a la ciutadania a les urnes, fet que ha actuat sempre com a revulsiu, després de la nova ratificació de la victòria de l’independentisme. I tot apunta que és aquí on ens trobem a dia d’avui, quan falta una setmana per l’aniversari del Primer d’Octubre.
Quan els dirigents d’ERC, per exemple, proposen un nou referèndum acordat amb l’Estat espanyol i amb totes les garanties internacionals, tot i sabent perfectament que això és impossible, el que en realitat calculen és sostenir en el temps l’embat democràtic que, durant gairebé una dècada, tant ha fet créixer l’independentisme. La premissa és clara: no som suficients encara, de manera que cal seguir acumulant forces fins que assolim una majoria prou qualificada com per poder fer seure l’Estat espanyol a la taula de negociació. I, segurament, tenen raó que si preparem un nou referèndum, comptant amb l’ampli consens de la societat catalana, no tan sols tornarem a guanyar, sinó que encara serem una majoria més àmplia.
Ara bé, és evident que no tenim cap prova que això forcés l’Estat espanyol a negociar. Felipe González mateix afirmava recentment que, de fet, cada vegada som més a prop de perdre l’autonomia que no pas d’obtenir la independència, ja que per seure a negociar, cal que es tingui tant a perdre com a guanyar. I això és ben bé cert, ja que situar la legitimitat democràtica com a única font de poder per a la consecució de la voluntat popular potser és ideal, però poc realista al món actual. Perquè aquest càlcul de costos i beneficis també és el que fa en tot moment la comunitat internacional, a l’hora de valorar si cal reconèixer o no a un nou estat i, malauradament, no és la moral ni l’ètica allò que prima en la política internacional.
Per tant, sense negar la possibilitat que més d’hora que tard aquest parèntesi pugui culminar en un nou embat democràtic que, un cop victoriós i per més àmplia majoria, actuï com a revulsiu del moviment popular, el que no podem fer és esperar que aquest cop sigui el definitiu, com per art de màgia. Això ja ho hem dit moltes vegades. Cal fer, doncs, alguna cosa diferent i en un ordre diferent, ja que ni un “nou 1 d’octubre” ni unes noves eleccions autonòmiques –les anomenem com les anomenem–, sigui quin sigui el resultat de les urnes, ens conduiran automàticament cap a la implementació de la República ni cap a la convocatòria d’un referèndum acordat que la pugui fer efectiva.
En aquest sentit, el Procés Constituent és al meu entendre el desllorigador de la fase actual, ja que pot esdevenir el punt de trobada entre sobiranistes i independentistes, alhora que serà un nou embat democràtic contra l’autoritarisme del règim espanyol, coherent amb el mandat de l’1 d’octubre i amb la capacitat d’eixamplar la base social republicana, tot comptant amb una àmplia projecció internacional. El final d’aquest procés democràtic, a més, ha de situar-se novament a les urnes, ja sigui en un referèndum constituent o en unes eleccions constituents; i, a resultes d’això, caldrà aixecar la suspensió de la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 i alliberar immediatament dels presos polítics.
Paral·lelament, cal fer passos ferms en l’organització de la República, per tal de donar cobertura institucional a les aspiracions expressades pel poble constituent i alhora edificar un nou Estat que pugui respondre com a tal davant de la comunitat internacional, tenint en compte que ho haurà de fer des de l’excepcionalitat de representar un territori sota ocupació estrangera. Tota la resta –i no és poc–, queda en mans del poble, en la seva capacitat de sostenir de manera persistent la defensa de la República, votada i proclamada, un cop sigui també constituïda. Perquè si bé la lluita popular no violenta ha estat i és el motor, com també serà la clau de la victòria republicana, així mateix cal que els líders polítics siguin prou valents com per dipositar totes les seves esperances en la força del poble català; l’única capaç de doblegar el règim i asseure’l a negociar.
