Sembla ser que els ciutadans de Catalunya han acomplert la profecia de Companys. Aquella constatació que calia tornar a sofrir i lluitar per guanyar, feta el febrer del 1936, un cop restablerta la Generalitat després de la suspensió del 1934, avui és una realitat. Los forces sobiranistes partidàries de la independència han assolit la victòria en una jornada electoral marcada per l’alta participació, que ha assolit gairebé el 80%. Junts pel Sí (62 diputats) i la CUP (10 diputats) són des d’aquest moment la direcció política del país. No hi ha dubte, però, que els 56 escons que separen Junts pel Sí de la CUP donen més responsabilitat a la coalició entre CDC, ERC i els independents per tirar endavant el procés. Tanmateix, seria una irresponsabilitat que els 72 diputats sobiranistes no s’entenguessin per fer president el líder d’aquest procés amb discussions bizantines, seria fer-li el joc a C’s, que voldria que es convoquessin unes noves eleccions. No farem un Ibarretxe, oi?
Aquestes eleccions han certificat la mort del catalanisme autonomista. I la millor prova és el fracàs d’UDC, que ha fet una campanya típicament “convergent”, fins i tot amb un eslògan, diguem-ne, pujolista. Només uns 100.000 electors, un 2,5%, donen suport a una estratègia caduca. Avui, doncs, el mandat de las urnes és clar: una gran part dels catalans volen la independència i han votat candidatures independentistes. És veritat que la velocitat amb la qual s’està esfondrant l’autonomisme és lenta, perquè ningú no pot prescindir del fet que els partidaris del “no” són forts, encara que siguin forces de naturalesa molt heterogènia. Ens cal un sobiranisme pragmàtic que tregui rendiment a la nítida victòria dels independentistes fins i tot en una comarca “a priori” hostil com el Baix Llobregat.
Caldrà analitzar aquestes eleccions amb molta cura, però de moment la victòria del “sí” és pràcticament total a tot el país i només li planta cara C’s, que se situa a molta distància dels vencedors, ja que el PP s’enfonsa en la misèria i el PSC només aconsegueix no morir. Els partits híbrids també han fracassat. Ja he comentat abans què ha passat amb UDC, però un altre exemple és l’error comès per ICV-EUiA de presentar-se a les eleccions conjuntament amb Podem. Una mala campanya i un mal candidat, acompanyat de la interferències de Pablo Iglesias, ha liquidat per sempre l’herència del PSUC. L’aposta d’Herrera, Camats i companyia ha reduït ICV-EUiA i Podemos com mai.
Concloc aquest comentari d’urgència constatant el fet que els sobiranistes han aconseguit un mandat democràtic per avançar cap a la independència. Un mandat inapel·lable, rotund, que té al davant uns dos milions de catalans que han votat per les forces decididament del “no” (C’s, PP i PSC). Caldrà saber gestionar aquesta diversitat i treballar perquè quan puguem decidir de veritat la creació del nou estat tothom se senti còmode. Ens caldrà seguir novament la màxima del president Companys i prendre-nos-la en positiu. L’independentisme no és un moviment de resistència, és la “revolució dels somriures” i així ha de continuar sent. Només això tornarem a guanyar.
