Tornar-nos a comptar i fer-ho pels empresonats

"Ja fa dies que penso que ara tenim una nova oportunitat per reprendre allò que ells van començar."

Diu Joan Carles Mèlich al seu llibre La prosa de la vida que "no hi ha transformació sense fractura, sense dubte, sense contradicció" i també que "només m'interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d'un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi".

 

Aquests són fragments del llibre que va reposar sobre la taula del Tribunal Suprem mentre ahir declarava l'amic Jordi Sanchez que, a més, lluïa un llaç groc i portava una llibreta amb tapes del mateix color. Ai las! Tota una declaració d'intencions! L'expresident de l'ANC -com la resta dels presos i preses polítiques que ja han declarat en aquest judici farsa- ha demostrat que la seva dignitat, la seva força, l'explicació de la veritat sobre el que va succeir a Catalunya entre el setembre i l'octubre de 2017 i el seu capteniment en la defensa del dret a l'autodeterminació, del referèndum, del pacifisme i del civisme són irrenunciables i no tenen límits.

 

 

I és precisament perquè no tenen límits que cal reconèixer -com servidora ja ha fet en d'altres ocasions- que mai no serem capaços d'agrair suficientment el seu sacrifici personal, el seu servei al país, la seva defensa de les nostres institucions i l'enorme força amb la que encaren una situació que traspassa tots els límits del que a qualsevol de nosaltres ens pugui semblar raonable i just. Precisament per això, ja fa dies que penso que ara tenim una nova oportunitat per reprendre allò que ells van començar. Així, potser començarem a restituir una part del que ells estan fent per nosaltres i, a més, reprendrem l'estratègia i la il·lusió del camí cap a la llibertat. M'explico.

 

Servidora creu que les eleccions que tenim a tocar (28 d'abril i 26 de maig), ens han de servir per tornar a demostrar que els dos milions de persones que donen suport a la independència, i a tot el que s'està jutjant a la sala del Tribunal Suprem, estan intactes i ben vius. Sé que alguns de vostès potser em diran que no són convocatòries electorals comparables però crec que ara mateix, aquesta ha de ser la menor de les nostres preocupacions. Ara és l'hora de tornar-nos a comptar i de saber què farem amb aquests vots. Ara també és l'hora -per bé que és un debat vilipendiat per la majoria dels partits polítics i alguns dels seus mitjans afins- de tornar a parlar de la unitat estratègica. Una unitat que existeix entre la població i que, en canvi, no té una translació política pràctica. Per això és queda, simplement, en una il·lusió o un desig. Tinc la impressió que malgrat que l'independentisme viu uns temps complicats mentre observa amb perplexitat un judici que mai no hauria d'haver començat, ha de recuperar el tremp del que significa tenir una estratègia política per avançar cap a la llibertat. I potser sí que aquest camí estarà ple de contradiccions, fractures i dubtes i que, a més, algunes peces no encaixaran -per dir-ho a l'estil del filòsof Mèlich- però només avançarem si som capaços d'entendre que la construcció d'un nou país s'ha de fer amb eines noves i amb vies que potser abans no havíem explorat mai. I potser per això cal que repensem els partits, busquem nous lideratges i assumim que assolir independència implica una transformació de moltes estructures que encara ara donem per bones. Pensem-hi? Busquem una estratègia guanyadora? 

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?