Un any després, l’immens desprestigi de la monarquia espanyola pateix el contrast amb l’horitzó republicà, que ja ha començat a institucionalitzar-se, ni que sigui tímidament. A una banda, el discurs de legitimació de la violència del 3 d’octubre, autoritari i segregador. A l’altra, la superació democràtica dels condicionants heretats de la dictadura i la transició. Tot plegat, condensat en la foscor de la repressió de l’Estat, que es confronta amb la claredat del projecte republicà, inclusiu i sobirà.
El fet és que el Consell per la República té una segona derivada, molt important. La nova institució, que parteix de la cobertura de les lleis belgues, significa el primer indici de dissociació de la legalitat catalana i l’espanyola, tan freqüent al llarg de la història d’aquest país. Segons els tribunals espanyols, Carles Puigdemont és, actualment, un delinqüent en fuga, de la mateixa manera que ho van ser Josep Tarradellas, Josep Irla, Lluís Companys i Francesc Macià en algun moment de les seves vides. Fins i tot Artur Mas ha patit la repressió de l’Estat, en aquest cas en forma de confiscacions.
Si hi ha exili i presó, hi haurà resistència. De fet, els periodes de tolerància respecte a Catalunya han estat l’excepció al llarg dels segles XVIII, XIX i XX. Ara, l’actual repressió connecta el segle XXI amb la tradició autoritària de la monarquia borbònica. De Felip V a Felip VI només hi va un bastó. Una bastonada més.
