En el primer aniversari de l’1-O, més de dos milions de catalans han constatat que la unitat i el pacifisme poden humiliar un estat i les seves clavegueres. Però només momentàniament si després no s’acompanya d’una insurrecció al carrer i a les institucions. En el cas d’Espanya, queda clar que no negociarà una secessió si no és que li ordena una autoritat superior. Prefereix destruir una democràcia europea i vulnerar drets fonamentals abans que posar unes urnes, amb un consens transversal d’aquesta estratègia, que va del PP al PSOE passant per Cs, és a dir, amb l’aval d’una majoria aclaparadora d’espanyols i amb l’empenta de la monarquia. Tot i aquesta força, Espanya no té un projecte prou potent per governar Catalunya. Mai no l’ha tingut.
No hi ha, ara per ara, una alternativa sòlida al republicanisme, però el republicanisme no és capaç d’aprofitar aquest avantatge i dedica el seu temps a evidenciar la falta d’unitat estratègica i a donar munició a l’enemic, que ja ha descobert que la unitat penja d’un fil. Certament, la repressió constant, els presos polítics i exiliats ho condicionen tot, però l’independentisme institucional ha comès el gravíssim error de perdre la iniciativa i enviar, a cost zero, la pilota al terrat de Madrid.
Després de molts anys de peix al cove i de reaccionar amb prudència als atacs del règim, amb la primera manifestació de l’ANC la iniciativa era per primera vegada catalana. El sobiranisme havia decidit començar l’emancipació d’Espanya, i cinc anys després, la fixació de l’1-O anunciava la primera gran confrontació amb l’Estat, de la qual en va sorgir una victòria de la unitat estratègica i tàctica del carrer i les institucions que no s’ha sabut aprofitar. Per la violència congènita de l’Estat, però també pel ‘Caïnisme’ patològic de l’independentisme, que ha impedit reaccionar en bloc l’endemà de 1-O i del 27-O.
Un any després, el Govern i els partits tornen a supeditar la seva acció a una reacció de Madrid. El president Quim Torra ha encetat un pols que ja ha perdut, donant un ultimàtum a Pedro Sánchez bo i sabent que no té la força necessària per fer caure un govern. Quina garantia té que el PP i Cs no s’alinearan en un front constitucionalista contra un element perifèric que pretén desestabilitzar el règim? I en segon lloc, assegura que no acceptarà una sentència condemnatòria per als presos polítics i exiliats. I no ho ha de fer. Però què farà? Materialitzarà la República, o tornarà a convocar unes autonòmiques? Torna a manar Madrid.
