Torejant l'Estatut: ERC i el bou

"Potser és cert que la catalanitat també és taurina en alguna mesura, però la catalanitat és canviant, dúctil, sincrètica"

Sempre he defensar la no prohibició dels toros. Crec que és una celebració bàrbara i de mal gust, però no em veig amb coratge de posar-me en lloc del Legislador i dir-li a la gent en què ha d'ocupar el seu temps, com si no fossin lliures de tudar la seva vida rere qualsevol barroeria, com la que constitueix l'espectacle infame de les corrides, a les quals, dit sigui de passada, he acudit en més d'una ocasió.

He tingut tardes de nihilisme i de poca-solta, tardes en les quals hauria posat una bomba de confetti enmig de la plaça Catalunya i hauria fet volar pels aires tots els coloms patriòtics, i en alguna d'aquestes tardes he posat un peu a les places de toros, i puc dit que m'he horroritzat, però que d'aquest horror n'he fet coneixement de mi mateix, i també enteniment del que són els altres, les tristes passions humanes de la sang que brolla, del sofriment gratuït, de la mort de la bèstia com a exhibició miserable.

Posat a prohibir, prefereixo prohibir les tertúlies televisives dedicades a personatges de baixa estofa, o els 'Grans Germans', grans formes d'embrutiment de masses humanes, difusores d'un sistema de valors i d'una moralitat tan subterrània, tan de rata sense estudis, tan de gallina engreixada amb merda, que no s'allunya gaire de les que difonien els feixismes d'antany. Però bé… Els jovenets 'antifeixistes' també podrien dedicar els seus esforços a boicotejar aquesta mena de programes.

Ai, en un món on més de la meitat de la població mundial viu en règims totalitaris o amb les llibertats civils i econòmiques retallades, em sembla una grolleria dedicar temps i esforços a la prohibició dels toros.

Potser arribarà un dia en què els nostres fills i els nostres néts ens demanaran què vam fer nosaltres per denunciar els abusos i les injustícies del món durant aquest principi de mil•lenni —tal com nosaltres podem demanar què van fer els nostres pares i avis durant la dictadura franquista—, i llavors serà bastant vergonyós haver de respondre que s'estava per la prohibició dels toros, però sense haver mogut un dit per denunciar el sofriment de les dones a molts països islàmics, la sagnia de Txetxènia, els genocidis africans de negres contra negres, la persecució dels homosexuals, les dictadures assassines que encara imperen arreu, i que, sent el nostre món global una mena de petit poble, és injustificable que no coneguem i no perseverem per fer pressió popular, política i periodística per eradicar-les.

Però ara voldria parlar de prohibir els toros, però només si hi acudeixen magistrats del Tribunal Constitucional. La imatge ja és cèlebre: diumenge passat els senyors Jiménez, Aragón i Rodríguez Arribas, magistrats del TC encarregat d'afusellar l'Estatut, van ser fotografiats a la plaça de la Maestranza de Sevilla, última correguda de la Feria de Abril.

Se'ls veu als tres ben juntets, els uns vora els altres. Tres caps grisos, un d'ells, el barbut, amb cigar entre els dits, tres homes gaudint sòrdidament d'una tarda de perills i de matances. Fan una mica de por. Fan una miqueta de basarda. I mentrestant…, mentrestant han passat 4 anys i l'Estatut no surt del Tribunal, i aquells senyors que tenen el destí d'un país entre els dits se'n van de festa, i així passen les setmanes, els mesos, els bous, i els anys.

En fer-se el debat català sobre els toros es va dir que no era un debat sobre la identitat. Potser és cert que la catalanitat també és taurina en alguna mesura, però la catalanitat és canviant, dúctil, sincrètica: d'aquí la seva resistència, les oportunitats que encara li resten per cremar.

El que no és tant o gens inflexible és l'espanyolitat, amb aquest "casticisme" tan pur i incommovible, tan barroerament fixat en els seus essencialismes obtusos. I d'aquí que trobem el 'NO' a l'Estatut assegut a la barrera dels toros.

Però també hi ha un NO obtús. Si hi ha el NO de la bèstia obcecada en envestir, també hi ha el NO del que no sap cedir i es fa el valent i el purista, el sant i el savi i l'incorruptible: ERC i el seu NO a l'hora de signar —que no votar al Parlament— el seu vist-i-plau a un acord entre PSC i CiU i els altres (menys els lerrouxistes de sempre) que defensa l'Estatut i demana que els senyors del TC deixin la seva feina i es dediquin, exclusivament, a la tauromàquia.

Recomano la lectura de la darrera novel·la de Sebastià Alzamora, tan esplèndida d'escriptura com entretinguda i reveladora: Miracle a Llucmajor.

 
 

Comentaris