Tontabarnia

"El seu fracàs, tan evident, insinua que potser l'infal·lible mascle alfa Aznar es va equivocar amb la seva apocalíptica profecia."

La tronada pallassada de Tabarnia i del seu «president» Albert Boadella fa encara molta gràcia a les teles i mitjans espanyols, que li donen tota la corda que poden, però és evident que a Catalunya ha fracassat.

 

La darrera gracieta ha estat protagonitzada per Tomàs Guasch, qui ha anunciat un referèndum unilateral entre els propers 1 i 12 d'octubre, aprofitant que «Espejo Público» li concedia una finestreta televisiva per esverar el galliner i per exhibir la seva infinita capacitat de fer el ridícul. La seva ridícula idea per ridiculitzar-ho tot és que els tabarnesos votin a contenidors grocs, ignoro si es refereix als de les escombraries, per tal d'aconseguir que Tabarnia esdevingui la divuitena autonomia espanyola i per aconseguir una mica d'atenció dels mitjans interessats a continuar mantenint viva una farsa que va néixer morta.

 

Aquesta és la bona notícia: que la patètica «operació Tabarnia» no va enlloc. Podia haver estat un cavall de Troia? Qui sap. Aquesta era la intenció i per això hem arribat a veure Boadella presentat a gran part dels mitjans espanyols (no nacionalistes, només faltaria) com si representés alguna cosa més que a ell mateix i la companyia de circ que lidera. Tabarnia formava part de la bateria de míssils desplegats per trencar Catalunya, seguint les instruccions donades en el seu dia pel guionista Aznar: llum verda a destrossar el que calgui abans que sigui massa tard.

 

La poca-soltada de Tabarnia tenia poc recorregut, però no anava sola. Formava part d'una operació més complexa, més malèvola, més brutal: per terra, mar i aire. Plantejada com una ofensiva militar. A Tabarnia li tocava embolicar la troca, intoxicar, dividir i sobretot, sobretot, ridiculitzar Catalunya. Llàstima que, tot i el formidable suport mediàtic que ha tingut, van confiar l'ofensiva a humoristes de segona, amb tota la mala intenció del món, però amb una pobra, pobríssima, capacitat d'introduir una falca creïble en la població catalana que era el seu objectiu: els presumptes «tabarnesos» que hipotèticament estaven desitjant independitzar-se de la Catalunya independentista. «Fue bonito mientras duró», que diuen.

 

La rucada de Tabarnia formava part del verinós relat de la divisió de Catalunya, al qual hi ha contribuït gent ben diversa i sorprenent, per cert. Es tractava de presentar Catalunya com una mena de Iugoslàvia a punt d'esclatar, en la línia de les recents declaracions de Madeleine Albright, convenientment retocades i celebrades. Tabarnia era una mena de brometa amb tota la mala llet del món, una peça destinada a crear una realitat inexistent: amplificar qualsevol incident, per aïllat que sigui, amb la intenció de dibuixar un camp de batalla que justifiqui les contínues crides a la convivència.

 

Es tractava i es tracta de traslladar el problema de la política a l'ordre públic i de provocar tantes tensions com sigui possible.

 

 

No ha funcionat ni funcionarà, la qual cosa no vol dir que això sigui una bassa d'oli. Però sí ha deixat clar que l'estratègia de la tensió ve més de fora que de dintre de la societat catalana, encara que hi hagi excepcions. Tanmateix, això serà així mentre aguanti el fràgil «parèntesi Sánchez» i no tinguem altra vegada els piròmans a la Moncloa. És una de les poques virtuts que té, de moment, l'etapa Sánchez: durarà el que durarà, però almenys no atiarà més el foc ni provocarà més incendis.

 

El fenòmen «Tontabarnia» té poc oxigen en aquest context, més enllà de la cobertura que des de molts mitjans es vulgui donar als seus estèrils i delirants numerets. El seu fracàs, tan evident, insinua que potser l'infal·lible mascle alfa Aznar es va equivocar amb la seva apocalíptica profecia. De moment, per difícil i tens que sigui a vegades, no se n'estan sortint amb el seu objectiu, no estan aconseguint trencar Catalunya. Una vegada més, els amos d'Espanya són els pitjors enemics d'Espanya. És una pista interessant de cara als temps difícils i confusos que encara ens esperen... 

 

Comentaris