Si em permeten l’agosarament, un cop vistos els recents esdeveniments a Grècia i a l’Estat espanyol, aquesta setmana he demanat als editors del singulardigital.cat que tornin a penjar l’article que vaig publicar ara fa sis mesos, a primers de novembre de 2009 (sí, ja en fa mig any). Voldria afegir que, malauradament, donada la manca d’acció socialista, l’article ha demostrat la seva vigència:
TOMBAR EL RÈGIM SOCIALISTA
L’economia catalana, a més de suportar un espoli fiscal desconegut enlloc més del món, pateix problemes estructurals importants com ara la baixa productivitat dels seus treballadors, la feblesa del model econòmic –massa dependent del sector de la construcció– i la incapacitat del règim socialista per impulsar una imprescindible reforma laboral.
La incapacitat dels socialistes espanyols i catalans ha comportat l’augment estratosfèric dels nivells d’atur i l’explosió del dèficit públic. Així doncs, els tres pilars del precari Estat del benestar –que suposen la major part de la despesa pública– hauran de ser modificats. Primerament, caldrà impulsar una impopular retallada de les prestacions ofertes per la sanitat pública. Segonament, caldrà iniciar una reforma del sistema de pensions per adaptar el sistema al progressiu envelliment de la població –evitant, per exemple, l’abús de les pre-jubilacions. Finalment, caldrà canviar el sistema d’ensenyament, incloent sistemes d’incentius per a l’excel•lència tant per a l’alumnat com per al professorat.
L’incipient quart pilar de l’Estat del benestar, expressat en la Llei de la Dependència, haurà de quedar congelat –en el millor dels casos– fins que els diferents nivells de govern tinguin el coratge d’impulsar les reformes estructurals indispensables per aconseguir fer sortir de la crisi l’economia de l’Estat. Així doncs, l’estratègia de Rodríguez Zapatero –consistent en esperar la sortida de la crisi gràcies a la recuperació a la resta de la Unió Europea i l’acceptació de l’arribada massiva de nous immigrants– s’ha demostrat errònia i ha exemplificat la seva profunda covardia política.
L’any 2010 serà un any convuls a l’Estat i, particularment, a Catalunya. Les vagues i la conflictivitat social s’incrementaran i, abans que la ciutadania en pateixi les conseqüències, és necessari que s’aclareixin les regles de joc. En concret, em refereixo als impresentables actes de coerció exercits per alguns membres dels sindicats, ja sigui la tallada d’autopistes –com la protagonitzada pels empleats de Nissan a la ronda Litoral aquest estiu– o bé els actes de violència vistos aquests darrers dies durant la vaga d’autobusos interurbans a la demarcació de Barcelona –consistents en rebentar les rodes o apedregar els autobusos emprats per complir els serveis mínims.
Les justes reivindicacions laborals perden legitimitat quan els suposats “piquets informatius” ataquen autobusos carregats d’infants o bé, per fer conèixer les seves reivindicacions, provoquen monumentals embussos a les carreteres del país. El règim socialista imperant a Catalunya i l’Estat espanyol no hauria hagut de permetre la impunitat d’aquells qui han comès actes criminals.
Ara és el moment d’exigir sacrificis als empleats del sector públic, de fomentar la formació laboral, de reduir l’absentisme laboral, d’incrementar els impostos especials, de crear contractes indefinits amb indemnitzacions pactades, d’afavorir l’estalvi i crear exempcions fiscals per als beneficis empresarials que es reinverteixin. Ara és el moment del coratge polític i, malauradament, el socialisme ha demostrat la seva malaptesa en la gestió de l’economia. Només tombant el règim socialista s’aconseguirà aturar i revertir el marciment de l’economia catalana. Entre tots, podem fer que el darrer sexenni socialista, el sexenni negre, sigui un malson a oblidar.
