“Todas las naciones son España. Todas las naciones son España”. Dos cops. Pedro Sánchez ho va repetir dos cops el 5 de setembre passat amb el to i el somriure d’autosatisfacció de qui creu que aquell matí, tot dutxant-se, ha trobat la pedra filosofal que ha de garantir eternament la Sagrada Unitat d’Espanya. Com el carceller indulgent que creu que té la clau de la disciplina dels captius posant-los una dotzena de cigrons més al plat i condecorant-los amb la medalla del Bon Minyó, el senyor Sánchez, home d’infinita benvolença, estaria disposat a rebaixar un xic l’espoliació fiscal a què és sotmesa Catalunya i a concedir-li alguna dispensa lingüística amb la cirereta del titolet de ‘nació’. El raonament seria aquest:
“Atès que no sabem quina mosca ha picat als catalans, sempre tan submisos i ara tan altius, deixem-los dir-se ‘nació’ i acabem d’una vegada amb la seva rebequeria. Contents i enganyats, seran una ‘nació’ dins d’una Nación de naciones i haurem enterrat el problema catalán. La Nació, amb majúscula, serà Espanya, com ara, i les ‘nacions’ amb minúscula seran… les altres”.
Com veiem, es tracta d’intentar que Catalunya visqui pensant-se que és una nació, però sense tenir els atributs propis d’una nació. És a dir, seria una ‘nacioneta’. Una ‘nacioneta’ eixerida, bufona, simpàtica i laboriosa, això sí, però ‘nacioneta’ al capdavall, perquè de Nació, de Nació de debò, allò que se’n diu Nación, Nación, Nación, només n’hi ha una: Espanya. No caldria sinó! Hi hauria la nacionassa i la nacioneta. La nacioneta vindria a ser el telèfon mòbil de plàstic que es dóna als infants petits perquè juguin imaginant-se que són adults mentre el papa i la mama interactuen a través dels telèfons de debò.
Un dia, tanmateix, l’infant es fa gran, es treu la llana del clatell i diu als pares que donin el mòbil de plàstic al canari, perquè ell en vol un d’autèntic. Pedro Sánchez –en companyia de Miquel Iceta, aquell senyor que l’acompanya i que li riu totes les gràcies– pretén que una vella nació d’Europa, com és Catalunya, renunciï a ser qui és i accepti submisa el paper que ell i la resta de supremacistes espanyols de bon cor li han assignat, que és el de romandre en un estat d’infantesa permanent. Catalunya no pot fer un lleig a tanta generositat. ¿Que potser no és millor que els negres, en comptes d’un amo blanc que reparteix fuetades, tinguin un amo blanc que reparteix caramels? No hi ha res més ofensiu que un negre desagraït.
Pedro Sánchez diu “todas las naciones son España”, i s’adreça indistintament a catalans i a espanyols. Als primers ja hem dit de quina manera, i als segons els pica l’ullet perquè captin que tot plegat és un simple joc de paraules i que el rang ‘nacional’ de les nacionetes és merament honorífic, per la senzilla raó que, n’hi hagi tres o n’hi hagi més, totes, absolutament totes, SÓN Espanya. De sobirania plena, de sobirania de debò, només n’hi ha una: l’espanyola. La pregunta catalana és: si una nació no té sobirania, de què li serveix tenir un govern nacional? Si una nació no té sobirania per decidir sobre si mateixa, de què li serveix dir-se nació? Si una nació no té sobirania per ser lliure, quin sentit té la seva existència?
