En política, com tot en la vida, tot és argumentable, cregueu-me; però evidentment, que es pugui confegir un argumentari a favor de determinats fets o decisions no vol dir que siguin defensables des de la perspectiva ètica i de drets i llibertats personals i socials i, en el cas de la política, a més d’aquests criteris i del filtre ideològic i d’ubicació política de cadascú, també i essencialment des d’un impacte objectivable sobre l’interès general.
La batalla política sobre la legitimitat de les decisions i dels fets ha generat sempre argumentaris i contraargumentaris, que infanteria i oficials de cada part han replicat, contraposat i defensat en tots els fronts disponibles amb més o menys vehemència. Des de temps immemorials han anat canviant els fronts i els mitjans de difusió, però no n’ha variat gaire la generalització, la simplificació, sovint la desqualificació gratuïta de l’adversari i l’apel·lació implícita o explícita als desitjos, les pors i els interessos particulars. Això no és dolent per se, però és bo saber-ho, conèixer-ne els mecanismes i valorar d’apujar el nivell d’exigència tant als més propers, especialment, com als més allunyats de les nostres preferències en cada moment. Superar l’argumentari esquematitzador.
Les màquines electorals estan començant a rodar cap al punt de sortida de la cursa electoral ja. La data de les eleccions, segons ha afirmat públicament el president Torra (que és l’únic que pot convocar-les), ja l’ha triada i només la sap ell i en tot cas un cercle íntim, cosa que ha passat sempre o gairebé sempre, però ningú se n’havia vantat públicament. Que doni com més aviat el tret de sortida electoral, si us plau. I no pas perquè estiguem assedegats d’argumentaris i de contraargumentaris, sinó d’una nova legislatura i d’un horitzó (nou, o no).
