Si aquesta setmana resulta que finalment el Constitucional treu la sentència que retalli l’Estatut no podrem dir que ens ha agafat per sorpresa i que no hem tingut temps de pensar-nos la resposta. No ens servirà d’excusa ni tant sols dir que no podíem dissenyar la resposta fins que coneguéssim fil per randa la sentència: el seu contingut és perfectament previsible, i serà amb tota probabilitat una combinació d’interpretacions reductives i de mutilacions. Però, en qualsevol cas, el problema de fons no és quantes coses i quines toquen, sinó el fet que un text aprovat pel vot popular pugui ser modificat a posteriori per una altra instància. El problema és qui té l’última paraula.
No tant sols en nom de l’Estatut com a text, en nom sobretot de la capacitat dels catalans de decidir el nostre futur, aquesta sentència hauria de tenir una resposta política. Una resposta institucional i una resposta de la societat civil. Una resposta que no s’hauria d’entendre només com la defensa de l’Estatut com a text, sinó com la defensa del dret a decidir el propi futur. Una defensa que per tant hauria d’unir als partidaris i als detractors de l’Estatut, perquè del que estem parlant és de qui és el dipositari del dret a decidir, de la sobirania.
A la pràctica, una sentència que retalli l’Estatut ens deixa sense Estatut. Hem quedat que, llei en mà, l’Estatut ha de ser aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. El poble de Catalunya en va aprovar un en les condicions que marca la llei. Si ara resulta que en tenim un altre de diferent, no serà el que vam aprovar els catalans. El president Maragall té raó: si toquen l’Estastut, haurien de dur l’Estatut nou a referèndum. Seria l’ocasió perfecta per visualitzar el xoc de sobiranies, el xoc de legitimitats, que s’està provocant: si el poble de Catalunya digués no a l’Estatut retallat pel Constitucional quedaria perfectament clar on està l’última paraula, la paraula decisiva. A partir d’aquí, tindríem la legitimitat moral per fer-nos les preguntes que ens semblessin oportunes sobre el nostre futur. Convocar un referèndum per validar o per rebutjar el nou Estatut seria una resposta contundent i significativa. Si acabem descartant-la serà potser perquè no acabem de creure prou en les pròpies forces.
Deia que aquesta setmana, si hi ha sentència, haurien de sortir immediatament les respostes. La institucional i la cívica. Confio més en la cívica. Confio per exemple que en l’onada de referèndums del 25 d’abril una sentència negativa seria una invitació a l’alta participació i a produir uns resultats molt significatius. Confio en l’Òmnium i en algunes formacions polítiques i socials. Confio menys en la resposta institucional. S’hauria de produir a dos nivells: govern i Parlament. En el Parlament caldria que aquesta resposta sortís d’una majoria ampla. En el govern caldria una resposta unitària. No veig que hi hagi en perspectiva ni una cosa ni l’altra. Em temo que més aviat el que hi haurà, amb qualsevol excusa, és un ajornament de la resposta. Un deixem-ho per més endavant. Alguns faran veure que això és prudència centrista. Altres, que això de la sentència del Constitucional és irrellevant i no té cap mena d’importància, perquè ells ja estan en una altra galàxia mental. Uns i altres, si ho fan, s’estaran fent trampes al solitari. Si no hi acaba havent resposta institucional no serà perquè no calgui, sinó perquè no serem capaços de respondre.
