Tothom ha tingut aquella mena de tieta que quan la veus —molt de tant en tant—invariablement sent la necessitat d’inquirir-te sobre el teu estat sentimental. És igual si tens quatre, cinc, 18 o 40 anys. Tant se val. Aquestes tietes inquisidores volen saber —sense que se sàpiga ben bé amb quines intencions— si tens dona, en el cas que siguis home, i si tens home, en cas de ser dona. Podríem anomenar-les les tietes LGTBI-fòbiques. Però això no és pas tan sols cosa de tietes. Tothom ha tingut també aquell tipus de tiet que es vantava de tenir un nebot eixerit, un autèntic Casanovas precoç al pati de l’escola, amb totes les nenes del curs al seu darrere.
Aquests tiets i tietes són bona gent, però amb comentaris d’aquesta mena han contribuït —encara que no de manera premeditada— a que alguns nens i nenes LGTBI hagin acabat al llarg de la història odiant-se a ells mateixos. Alguns fins i tot han acabat traient-se la vida en comprovar que no eren aquells que la societat esperava que fossin. No és un intent dramàtic de cridar l’atenció, és una simple realitat estadística. Molts d’altres han arrossegat com un pes mort els traumes al llarg de tota la vida i no han pogut construir una vida emocionalment satisfactòria.
Per sort, Catalunya és un país de referència mundial pel que fa a la llibertat i respectes a les persones LGTBI. En el dia mundial contra LGTBI-fòbia però, cal posar l’accent en les mancances que encara queden per resoldre, sense menystenir els avenços que s’han fet i dels quals milers de persones en poden gaudir. És important recordar que els nens i nenes LGTBI, aquells que encara no tenen prou consciència del que són ni capacitat per defensar-se, són els més vulnerables d’un col·lectiu que segueix lluitant dia a dia contra la marginació i la incomprensió. Sovint són les seves pròpies famílies les que contribueixen a construir l’infern personal que viuen, per això l’homofòbia s’ha de combatre des del minut zero en l’àmbit privat.
