Vagin a veure l’última d’Spielberg, The Post, distribuïda aquí com Los Archivos del Pentágono. Narra (fets reals, començaments dels anys setanta) la lluita de The New York Times i The Washington Post pel dret a publicar informació oficial classificada sobre la guerra del Vietnam, documents filtrats que posaven en evidència les mentides continuades sobre aquell conflicte per part de successives administracions nordamericanes. Un escàndol que afectava quatre presidents i que feia palès que els joves del país estaven morint per a res en una guerra que el govern sabia perfectament que no guanyaria mai. La Casa Blanca va intentar que la justícia aturés la publicació dels papers amb l’argument del dany irreparable a la seguretat nacional, i els diaris van plantejar una dura batalla legal que va culminar amb una sentència històrica del Suprem a favor de la llibertat de premsa: el periodisme ha de protegir els governats, no els governants.
La revisió d’aquells fets de fa cinquanta anys a Estats Units des de la Barcelona d’avui és un xoc cultural. L’única semblança entre una situació i l’altra és un govern que menteix. La resta és tot diferent. Editors de diari (no de diaris alternatius: els dos grans diaris del país) que posen en risc la seva empresa (retirada d’inversors) i la seva llibertat (estaven amenaçats de presó) per complir amb la seva funció social. Directors que posen la seva obligació professional com a periodistes per davant de l’apel·lació a les raons d’estat. Un Tribunal Suprem independent del poder executiu que davant del dubte interpreta la Constitució (Primera Esmena) a favor de la llibertat de premsa i del dret a rebre informació certa. Un sistema amb contrapesos reals. I un contrast massa dolorós com per no sortir del cine commocionat i trist.
Certament, ens ha tocat viure un altra època i un altre país. A Espanya, Catalunya inclosa, els quatre poders es confonen en una massa compacta d’interessos compartits. Promiscuïtat i dependències mútues que desprotegeixen el ciutadà i actuen sense pietat quan se senten amenaçades. No hi ha contrapesos reals, només testimonials: un jutge honest per aquí, un mitjà independent per allà. La vida democràtica agonitza davant la mirada impotent dels ciutadans conscients. Catalunya és, en aquest sentit, el gran laboratori on el sistema democràtic espanyol està posant a prova els límits de la seva pròpia degradació. El lloc on s’assaja fins a quin punt es pot arribar a mentir, a imposar, a coaccionar i a pervertir el sentit de la justícia sense posar en perill el propi sistema. Estan experimentant, estan provant els límits. No és demagògia, quan diem que això no va d’independència sinó que va de democràcia. Perquè és veritat, va de democràcia. Vagin a veure The Post.
