Testes coronades

"El nen que mira el cel el matí del dia que espera que el portin d'excursió"

Una de les coses més tristes del federalisme és la seva puerilitat. El federalista és un ésser orfe, que espera que algú li solucioni la papereta. El federalista va amb el cap cot, demanant sempre disculpes, pidolant un acord i mirant al cel amb ulls imploradors. Ara el federalista mira la Corona, com el nen que mira el cel el matí del dia que espera que el portin d'excursió.

El federalista és un monàrquic que espera que un rei nou o vell -o alguna altra entelèquia com "la monarquia republicana"- li doni una almoina o li faci un petit gest, gràcies al qual pugui consolar-se de no tenir una altra cosa. El federalista espera que el rei nou de trinca parli català, i que les senyores de l'Eixample treguin l'estelada del balcó, i que tothom comenci a torçar el coll sota la reforma d'una Constitució que només serviria per allargar la farsa.

El federalisme és una forma de tristor prudent, amb oloreta d'aixelles; així, el federalisme són les mentidetes i els arguments alambinats de Miquel Iceta, un senyor molt intel·ligent i dialèctic, que tanmateix no pot impedir que la seva política acabi sent una forma de teatre de l'absurd, de gag a les fosques. Jo no entenc com poden continuar amb la cosa federalista, o monàrquica, o simplement amb aquest espanyolisme intransigent; fet i fet és com ser comunista o anarquista o algun altre somni absurd i manicomial -perillós a còpia d'estupideses-; sona molt bé damunt del paper, encara que a l'hora de la veritat no hi ha qui ho aguanti.

El socialisme primer va haver d'encarar l'equívoc de dir-se socialista en un món on ja no quedava res per socialitzar sense carregar-se l'economia productiva o les llibertats més morals. El socialisme ha acabat sent només una declaració d'intencions, de bones intencions -meravelloses-, que omplen les orelles de la gent de promeses desorbitades, que només fan que criar enormes decepcions. Aquestes decepcions van enrarint l'aire, fent oloreta dolça de carn sospitosa, cosa que aprofiten els nous populismes per a capitalitzar el desencís, fer-me dues pancartes, quatre entrevistes per la tele i mitja dotzena de consignes sense solta ni volta, potser pagades amb or de Veneçuela. Ara que els fantasmes de la irresponsabilitat política tornen a tocar les portes d'Europa, seria bo reflexionar una mica sobre la mena d'equívocs que ens han portat fins aquí.

Però la cosa anirà pitjor perquè no hi ha cap tipus de bona idea sobre de la taula, i tampoc a sota, entre els peus o les sandàlies i les pedicures i els ulls de poll. Només Catalunya té un projecte col·lectiu versemblant, m'atreviria a dir que en el conjunt d'Europa aquí és on tenim més il·lusions en això de la vida en comú, les lleis, un cert progrés, la participació i l'ampliació d'una certa expectativa sensata. Les nenes sobiranistes creixen amb un somrís al llavis, un somrís, senyora, que és mitja esperança. A l'altra banda del carrer, hi ha les nenes del rei nou, al fons del passadís, com aquelles que va somniar Stanley Kubrick per a l'hotel de The Shining. Nenes guapes, que en un món més democràtic treballarien d'hostesses de vol o d'ajudant de dentista. Espanya és una pel·lícula de terror de les més baratetes. Senyoretes princeses, el món és ampli i aliè.

Vivim temps desencisats, només el sobiranisme posa una mica de salsa a la buidor i a la impaciència europea. Per això és tan còmic el federalisme, que només pot acabar triomfant si per l'altre cantó creix la por i l'amenaça rutinària, que podria acabar forçant una rebaixa de la confiança envers l'estat propi amb tots els seus accessoris.

Però tot això ho acabarem de veure en els pròxims mesos. Aquest PSC que ja no era ni socialista ni gaire català ara ha de pensar si és on no un vertader partit o un seguit de pares de família naufragats en una illa amb molts mosquits tigre. Podria canviar les seves sigles per unes XXX i el resultat seria igualment pornogràfic. Ni noves ni velles Cleopatres municipalistes el volen capitanejar, a aquest partit, ara que s'enfonsa enmig de contradiccions i covardies que no haurien de ser tan insuperables.

Un partit per a joves aficionats a la ceràmica, per a jubilats que van ser campions de petanca amb les regles de la vella lliga i encara somien el gust dels xoriços dels temps franquistes. L'espai polític, així vist, sembla no tant una experiència intuïtiva com un seguit de densitats relatives que s'encadenen en blocs compactes (…confesso que això no sé què vol dir, però sona més o menys federalista, o com si ho hagués de publicar La Vanguardia…). Faig el que puc, i gràcies.

Fa una certa vergonya, una mica de ràbia, unes gotetes d'àcid desdenyós. Si després d'aquest o d'un altre conclave, els senyors del PSC desperten del museu de cera i s'acaben sumant a la cosa sobiranista seria una gran notícia, una mostra més de les ironies d'aquesta energia que s'ha activat sota les consciències catalanes, que torna a definir molts de perfils i que obliga a moltes cintures grasses a doblegar-se cap els horitzons més ingovernables. Tocarà menjar carn d'estruç, ara que les altres carns federalistes estan perdent la denominació d'origen enmig de les testes coronades. Vostès ja m'entenen. O no. El de sempre: bon cap de setmana.

 
 

Comentaris