Terrorisme polític i nacionalisme espanyol

"Costa d’explicar la idea d’Espanya en positiu, perquè no existeix: és una quimera"

Isabel Díaz Ayuso, la presidenta madrilenya que fa que els de Vox semblin uns moderats, ha fixat aquesta setmana el relat de l’ultranacionalisme espanyol. El relat que portarà Espanya a l’abisme, el que fa una dècada que ha empès Catalunya a l’independentisme.

Li ha quedat rodó. Tant, que mereix una cita literal i llarga, en una llengua que el 100% dels catalans entenem i parlem perfectament: “Somos muchos los que pensamos que el independentismo y, en general, los nacionalismos periféricos, no habrían tenido el auge que han llegado a tener si la izquierda, desde la Transición, les hubiera tratado como lo que son: ideologías radicalmente reaccionarias, racistas, supremacistas, emparentadas con las ideologías que han provocado las mayores matanzas de la historia de la humanidad”.

Han arribat al final. No hi ha més recorregut. Necessiten vitalment l’enemic intern, que en realitat estan convertint en extern.

La identitat de l’ultranacionalisme espanyol s’ha fet sempre a partir d’una barreja d’enemics interns i externs. Rojos i catalans. Jueus i maçons. O els de la «pérfida Albión» de l’època de l’Armada Invencible. O els francesos del temps de Napoleó. O els andalusins musulmans. O els etarres. O els carlins. És igual. Tots els enemics de l’Espanya eterna, construïda en negatiu, per oposició a altres.

Costa d’explicar la idea d’Espanya en positiu, perquè no existeix: és una quimera. Fa falta sempre un enemic al qual combatre per terra, mar i aire.

Ayuso és una magnífica representant de l’ultranacionalisme exclusiu i guerrer. Volen sempre guerra, s’afirmen en la guerra, això proporciona l’empenta d’unitat que permet tirar endavant i no fer-se massa preguntes.

Espanya mai no serà Suïssa ni Alemanya. Ni tan sols França. Ho sento pels ultranacionalistes que sempre estan declarant la guerra a algú. Espanya no té idea. Té enemics diabòlics que ajuden a dissimular que no hi ha idea, que en el fons no hi ha Espanya.

És la mateixa història des de fa segles: el que hi ha és una casta que s’ha apoderat d’Espanya, dels recursos, dels impostos, de l’Estat. Una casta «acampada sobre l’Estat», com deia Azaña. Ayuso, Aguirre, Casado, Rajoy, Aznar, González, Guerra, Rivera, Arrimadas, Abascal, Sánchez, Borrell, Felipe VI... són cares de la mateixa moneda. No és Espanya, és el negoci. Podemos va tenir el gran encert de posar el focus sobre la casta, però s’ha perdut pel camí. Una llàstima: estan en procés de domesticació, encara que els ultres els presentin com a perillosos bàrbars soviètics. La casta ja ha guanyat la partida.

 

I per defensar el negoci a capa i espasa, si cal, es practica el terrorisme polític. Sense escrúpols. Aquest és el concepte clau de l’ultranacionalisme espanyol, disfressat de constitucionalisme. Terrorisme polític amb totes les seves lletres, inventant-se si cal, com estan intentant amb força traça, la mentida d’una Catalunya violenta i terrorista.

Ayuso ha situat perfectament el concepte nuclear de l’ultranacionalisme espanyol. Rojos i catalans, el pitjor del món. Amb un toc que aporta una pinzellada de color, això de les majors matances de la història de la humanitat. Aquí s’acaba el recorregut, això és el que hi ha a l’altra banda, el vell manual de comunicació política de Goebbels, camuflat i disfressat, però en essència el mateix manual, la mateixa convicció: necessiten enverinar Espanya per salvar la seva Espanya. No els importarà què destrueixen pel camí, tinguem-ho clar. El terrorisme polític va d’això: es guia per les lleis de la guerra i del terror, no per les de la democràcia.

Aquesta és la cruïlla en la qual ja fa uns anys que ens vam començar a dir adéu. Serà un adéu llarg i dolorós, ja ho estem veient, però és un adéu sense marxa enrere.

 

Comentaris