Territori i ciutat

"Mai com ara aquest dualisme local/global ha estat tan necessari i Catalunya pot esdevenir el marc ideal per ser l’avantguarda de la construcció del nou paradigma"

La població del planeta va passar de 3.000 milions de persones l’any 1960, a 6.000 milions l’any 2000 i va arribar als 7.000 milions el 2011. A aquest ritme, podria situar-se en 9.000 milions abans de 2040. Aquest creixement va acompanyat del desplaçament cap a les grans ciutats -especialment als països en vies de desenvolupament- o d’onades migratòries cap a països més desenvolupats  Actualment, més de la meitat de la població mundial ja es considera urbana.

En els mateixos períodes, Catalunya, ha passat de 4 milions (1960) a 6,2 milions (2000) i a 7,5 milions l’any 2011, mantenint una relació pràcticament estable entorn de l’ú per mil de la població mundial. Si es mantenen les condicions socials, polítiques i econòmiques actuals, l’any 2040 Catalunya podria tenir una població  de 9/10 milions d’habitants i la major part d’aquest creixement seria fruit de corrents migratoris. Ara, amb la crisi de la Covid-19 qualsevol previsió d’aquestes pot semblar menys creïble que altres vegades, però sempre és millor treballar en la perspectiva d’escenaris més desfavorables. I vist des del punt de vista de l’ocupació del territori, que és el que ara ens ocupa, té tota la lògica associar el creixement demogràfic a una situació desfavorable. No tant perquè no sigui possible convertir-ho en positiu, sinó perquè la nostra actuació fins ara ens ensenya que el creixement demogràfic i el desenvolupament econòmic constant l’estem fent a base d’una major ocupació del territori per activitats humanes (residencials, productives, lleure,...), sense tenir en compte les conseqüències negatives per la natura i, per extensió, sobre tots i cadascun de nosaltres. 

Més enllà de molts altres factors que, tard o d’hora, acabarem sabent i que potser ens faran veure les coses de forma molt diferent de com ens ho volen fer veure els qui tenen el patrimoni de manipular la informació, també sembla evident la relació entre la destrucció de la natura i les pandèmies. El creixement demogràfic de l’espècie humana i la creixent incorporació de persones al consum desaforat que hem implantat, fonamentalment des d’occident, posa en risc l’equilibri amb els sistemes naturals i ja són molts els experts que relacionen la pèrdua d’aquest equilibri amb l’aparició de pandèmies

La Terra, el nostre planeta, no és més que una gran nau espacial que viatja per l’univers, que té un espai limitat i que és imprescindible mantenir-hi les condicions que hi fan possible la nostra vida. És evident que la nostra salut comença per les condicions de vida que ens ofereix el nostre habitatge, però fins ara no hem començat a veure, com espècie, la necessitat de preservar les condicions de vida de la nostra casa gran col·lectiva: El planeta. Potser ara, finalment, tindrem l’oportunitat d’actuar com a veritables “homo sapiens”.

La prova per saber si realment arribem a aquest estadi evolutiu, serà la nostra capacitat de canviar ràpidament el model d’ocupació del territori, la seva preservació, l’aprofitament dels recursos naturals i, conseqüentment, el canvi de paradigma social, cultural, polític, econòmic,... Si és així, podríem dir “benvinguda sigui la covid-19”. Potser només així tindrien sentit els milers de morts que la nostra estupidesa com a espècie ha provocat.

Tinc la sensació que, per primera vegada, haurem entès de debò aquella màxima, famosa des de la cimera de Río (1992), de “pensar globalment i actuar localment” i potser sabrem començar a aplicar-la.

El canvi de paradigma ha de començar identificant els subjectes polítics sobre els que ha de girar el nostre pensament global i les nostres actuacions locals. Si fins ara -almenys en teoria- les persones han sigut el centre de totes les polítiques, a partir d’ara, i almenys al mateix nivell, hi ha d’haver la Terra, el planeta i tots els components que hi fan possible la vida de totes les espècies i de tots els sistemes naturals, començant per la preservació –i recuperació en molts casos- de la biodiversitat. La governança mundial esdevé un objectiu de primer ordre.

El segon gran canvi s’ha de produir en l’àmbit local, definit pel territori ocupat, històricament, per una societat cohesionada amb un projecte de futur basat en la llibertat, la igualtat, la sostenibilitat ambiental i econòmica, l’equitat i la solidaritat. Les conseqüències polítiques i econòmiques d’aquest canvi són moltes i els canvis que impliquen mereixen un tractament que va molt més enllà de les possibilitats d’un simple article com aquest. Avui, aquest àmbit local està definit per una gran metròpoli i el seu hinterland. Fins l’arribada del confinament, la ciutat era símbol indiscutible del progrés humà i el poder de les ciutats semblava el relleu als decrèpits estats-nació. Sense caure en l’oportunisme de trobar-hi tots els defectes i problemes que sembla que hem descobert de cop i volta, ens cal debatre sobre si el millor camí és potenciar el creixement continu (en el territori) i permanent (en el temps) de les ciutats o, al contrari, aquest camí ens porta directes al col·lapse.

 

Només vull apuntar uns quants elements per a aquesta reflexió. Les ciutats –i les seves àrees metropolitanes- han estat, fins ara, els llocs de concentració residencial, de llocs de treball i de tot tipus de serveis, que millor han facilitat la vida dels seus habitants i el desenvolupament econòmic i cultural. En molts aspectes, la vida a ciutat ha estat més fàcil -amb més avantatges i comoditats-  que a la resta del territori “perifèric” que, a més, en depenia en molts aspectes. Fins que aquesta dependència no s’ha anat reduint, el benefici econòmic que representava viure lluny del centre de la gran ciutat, quedava reduït en bona part pel cost i temps dels desplaçament. La competència per l’ús i ocupació del centre, ha anat expulsant una part significativa dels seus habitants tradicionals cap als extrems de la metròpoli complicant –i encarint- la construcció de la ciutat, que cada cop ocupa més territori. Només una dada: a Catalunya, en els darreres setanta anys, els humans hem ocupat quasi el doble de territori que en tota la història anterior.

És evident que no podem seguir així. Per sort, també comptem amb una xarxa de ciutats petites i mitjanes que actuen de nòduls complementaris en molts aspectes i, alhora, de centres de serveis pels seus territoris d’influència. Aquest paper el poden fer encara millor si optem per un altre model territorial, que limiti dràsticament l’extensió de la gran Barcelona -que alguns encara somien-, un model pensat per interconnectar –amb infraestructures diverses- tots aquests nòduls i, sobretot, que doni el mateix valor, si no més, als espais naturals i a les  reserves de la biosfera, deixant de tractar-los només com a reserves d’espai per a futurs creixements urbans

Si creix la població, la ciutat també ha de créixer, però ho ha de fer amb un tipus d’urbanisme molt diferent, que alliberi espai per a l’ús col·lectiu alhora que els edificis guanyen altura, són concebuts com a organismes autosuficients energèticament i equipats tecnològicament per oferir les millors condicions per viure, treballar, pel lleure, per les relacions de veïnatge,... En una altra escala, també ho hauran de fer les ciutats d’aquesta xarxa territorial i, encara en una escala molt diferent, i potser amb tipologies més tradicionals, ho podran fer els nostres pobles i poblets. Les noves formes de comunicació i de treball, l’aparició de molts serveis que cobriran les noves necessitats derivades del major temps disponible, la llibertat d’horaris i els canvis en el concepte i distribució temporal de les vacances que tot això representarà, facilitaran la vida en medis rurals. És un somni? No, és un objectiu d’aquest nou paradigma que hem de construir. Però sobretot, és una necessitat per assegurar la nostra supervivència en el planeta Terra i per progressar com a persones i com a espècie.

Mai com ara aquest dualisme local/global ha estat tan necessari i Catalunya pot esdevenir el marc territorial, social, cultural i econòmic ideal per ser  l’avantguarda de la construcció del nou paradigma. No sé si serà la darrera gran oportunitat per construir una realitat i un imaginari col·lectiu que ens preservi com a subjecte polític, cultural, econòmic o social diferenciat, però és evident que si ara ja ho veiem així, tenim l’obligació històrica de portar-ho fins al final. Hem de passar de la reflexió a l’acció.

El canvi, però, comença en cadascun de nosaltres. Hem de veure el sòl com un bé comú i hem de construir unes institucions radicalment democràtiques que assegurin l’eficiència en la gestió dels béns comuns i, sobretot, preservin l’equilibri entre el medi natural i l’ús del sòl per a les activitats humanes. Accedir a la propietat d’una part d’aquest bé comú –com ho és el sòl- ha de ser possible, però amb normes transparents i mesures fiscals que assegurin una aportació justa de qui vol gaudir del luxe que representa disposar de més espai privat.

 

Comentaris