Aquesta setmana hem presentat la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCIEP), una entitat nascuda sota el paraigües del Col•legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya i que vol ser punt de trobada de professionals d’aquest ram, però també del periodisme, de la consultoria, de la ciència política del dret… i en definitiva, de tots aquells que al nostre país es mouen dins i al voltant de la comunicació política. No podia no aturar-m’hi.
Que ben bé dues centes persones s’apleguin per escoltar una taula rodona en un dia de partit de Lliga de Campions al Camp Nou, amb Elton John de concert a poca distància i amb un temps que ja prometia el xàfec d’ahir, això només pot voler dir sobretot una cosa: n’hi havia demanda. La comunicació política a casa nostra, com als països avançats, desperta curiositat, interès. Cada vegada més, hi ha gent que no només treballa en comunicar la política, sinó que també hi ha un major nombre de ciutadans que s’atura davant la representació de la política que ens arriba, i se’n fa preguntes. És sa. És recomanable. I aquest va ser el secret de l’èxit d’un acte fundacional de SCCIEP que, no ens enganyem, també va comptar amb l’inestimable ajut de l’actualitat política del país.
Neix un nou partit amb voluntat i opcions d’accedir al Parlament. Salta del PP una de les qui van ser candidates a la seva presidència ara fa tan sols uns mesos. El ventilador de porqueria ha començat a rodar –en la direcció que feia temps que alguns ja vam avançar que esquitxaria– i l’ambient comença a enrarir-se a la madrilenya. N’hi ha que fan més que gestos per tornar a l’equidistància. I tot plegat, evidentment, amb uns comicis catalans que s’albiren propers. Fet i fet, bo i sabent que ses senyories compten amb unes més que generoses vacances parlamentàries, ens queda ben poquet de legislatura real. I quan dic això estic parlant de pocs mesos, uns quatre o cinc hàbils de Parlament obert a molt estirar. O això com a mínim és el que fa preveure la consigna transmesa en algunes conselleries que ja han donat indicació de començar a tallar cintes frenèticament fins el juny. I atenent a com marca la llei que es poden fer aquest tipus de coses, potser és que aquest mes mateix –el de juny– ja estarem convocats a urnes, o ben a tocar-hi.
Rumore, rumore. Al final fins i tot en això ens hem madrilenyitzat en els últims temps. N’hi ha que gaudeixen com a fures recreant-se en hipòtesis com aquestes… i en d’altres de diametralment oposades. Certes zones del Cap i Casal respiren massa sovint en els últims temps un aire a la “Villa i Corte” que no som. Però el cas és que l’actual panorama polític i social català s’hi posa bé. Hi ha com una remor de fons, com un xup-xup. Alguna cosa s’hi remou. Hi ha sensació de desafecció, com defensen des del Govern, o és que directament qualla la convicció que ens trobem en un cul de sac? I davant d’això, el manual què aconsella? Foc nou. Foc volcànic? Erupció? Que emergeixi alguna cosa? Serà un partit? Serà més d’un? Anem de cap a una hiperfragmentació que convertirà el nostre Parlament en la Knesset europea? Tot plegat dependrà de la força de l’erupció que està per venir.
