Ara que sabem que “nació” i “violència” són dos termes amfibològics, tota possibilitat de comunicació (ja no dic d’acord) entre els defensors d’un o altre significat de les paraules sembla esvair-se. Tsunami democràtic, els quals inspiradors són ja objecte d’investigació policial, afirma aquests últims dies que és violentar la democràcia el que proposen els CDR per al 10 de novembre, de fet, destorbar la normalitat del vot en unes 300 meses electorals. Però en canvi no els hi sembla que ho sigui alterar el dia de reflexió amb manifestacions diverses que als partits polítics estan prohibides.
D’altra banda, sense dubte pensaren des de la Junta electoral central (juntament amb aquells que els hi preguntaren) que era violència contra la llibertat de consciència la proliferació de llaços d’un cert color en els espais institucionals en temps de campanya electoral. I tanmateix aquells que veien els llaços amb tota normalitat anomenaven violència i provocació el fet d’anar duent la bandera rojigualda pels carrers en un dia de manifestació.
El conflicte territorial s’ha vist en el fons com un conflicte respecte del significat de la paraula nació i quina hagi de ser la que cadascú senti dins del cor, perquè es tracta d’una qüestió de tipus sentimental, emocional, no racional, i que per tant, amb dificultat es podrà resoldre amb raons, normes o sancions. Ben cert és que certs partits polítics intenten dissimular-la parlant de patriotisme constitucional o emprant fórmules com la “nació de nacions”. Però gratant més a fons en les raons exposades es torna a veure que l’argument té sempre un fonament emocional i no racional per a tothom, tant per a aquells que creuen tenir la legitimitat per independitzar Catalunya d’Espanya com per a aquells que creuen que Espanya no existeix sense el tros que alguns volen separar.
És per això que el conflicte no es pot resoldre amb referèndum, perquè el referèndum sols té sentit quan totes dues parts han racionalitzat la possibilitat de comptabilitzar els sentiments. I aquí anem justament pel camí contrari. Si Espanya és nació, no és negociable la seva unitat mentre no hi hagi un exercici suprem (i crec que impensable) de racionalitat que permeti des de la Constitució la pregunta sobre la seva divisió. Com per a alguns la nació és Catalunya, més difícil es fa que el “sit and talk” que demanen. No hi ha res a negociar, ja està ben clar.. quan abans ho entenguin els que creuen que amb una certa violència les coses canviaran, millor serà perquè no hi ha violència més contundent que la que exerceix un Estat per evitar esmicolar-se.
