Catalunya té avui un mapa polític molt fragmentat. I si ens descuidem l’acabarà tenint atomitzat: tants caps, tants barrets. És una barbaritat. En política democràtica el que compta són les majories. Un país on la política sigui una constel•lació de minories que no es poden ajuntar per res és un país políticament inoperant. Si vols una cosa, has de tenir una majoria que li doni suport. Si res no té una majoria suficient, les coses es quedaran eternament tal com estan. Construir majories demana sumar. Per això tothom fa crides més o menys retòriques a la unitat. Però molt sovint són crides a que els altres vinguin a la nostra barraca, no pas a sumar barraques per fer un edifici prou gran.
Per fer política, a Catalunya, en aquest panorama fragmentat i de vegades atomitzat, cal aplicar la teoria de conjunts. Quins són els conjunts que escollim per explicar el mapa català? Com agrupem les diverses unitats que el conformen? En aplicació de la teoria de conjunts, els governs tripartits de la Generalitat ens van dir i ens repeteixen encara a estones, que a Catalunya hi ha dos conjunts: el de les esquerres i el de les dretes. El conjunt de les esquerres governa i el conjunt de les dretes fa d’oposició. Em sembla obvi que a hores d’ara aquesta lectura del mapa polític català ha fracassat, no se la creu ningú, no explica la realitat de cada dia. Cosa que no vol dir que no ho tornin a provar.
Hem de trobar per tant una aplicació diferent de la teoria dels conjunts. I el més natural del món és que cadascú intenti dibuixar una teoria de conjunts en la qual el conjunt al que pertany sigui majoritari, és a dir, sigui políticament operatiu. Alguns bons amics han proposat dividir el dispers mapa polític català en dos conjunts: els independentistes i els unionistes. No hi veig el negoci. No em semblen conjunts reals. Considerar membres del mateix conjunt als votants de Ciutadans i als catalanistes que creuen en un Estat plurinacional és enormement artificial. Però em sembla que considerar que avui tots els independentistes estan en la mateix sac i se senten part d’un mateix conjunt és també una presumpció exagerada. I finalment, no estic convençut que si les coses es plantegen amb aquests nivells d’exclusió, el conjunt de l’independentisme sigui el majoritari. Per tant, el resultat de plantejar les coses així és no canviar res en el present i posar totes les esperances en un futur millor, arribi quan arribi.
Em sembla evident que en aquest país el conjunt dels catalanistes és més gran que el conjunt dels anticatalisnites. Que el conjunt dels qui volen anar més enllà és més gran del conjunt dels qui pensen que ja estem bé com estem. Que és més gran també el conjunt dels qui creuen que en la política catalana és més rellevant la visió nacional que el posicionament en un eix entre dretes i esquerres en el que les distàncies reals entre un liberal amb preocupacions socials i un socialdemòcrata modern no són gaire grans. Jo crec que tots aquests conjunts existeixen i que tots aquests conjunts donen majories transformadores al catalanisme. Però avui per avui no són políticament operatius. I el que és pitjor, no ho són sense que ho siguin uns altres de diferents i de millors.
