Teoria d'Arenys

"El més important és mantindre aquells elements que donen consistència a la possibilitat d'afirmar-nos com a país"

Durant aquest cap de setmana, jo també he fet la meva particular consulta per a la independència…

Les votacions d'Arenys han esperonat el discurs sobiranista, posant sobre la taula tota una sèrie de qüestions de primera magnitud. ¿Estem davant d'un primer pas? ¿és un tan sols una mascarada, una costellada d'amics durant un cap de setmana tenyit de política i senyeres? Potser que el temps solucioni aquests enigmes, però de moment trobem 1) els escèptics, 2) els que no s'assabenten de res, i 3) els que ja construeixen castells en l'aire.

De moment, però, els organitzadors han aconseguit que els partits mostrin el llautó i es col•loquin per fer-se la foto: CiU somriu i diu que no té pressa, tot tement que Esquerra li prengui el botí d'un vot que voldria capitalitzar després d'aquest segon tripartit catastròfic; Unió se'n va de vacances a Roma, a veure el Papa, tement que caigui una pedregada i que la teulada caigui sobre l'herència dels avis. I el PSC juga a dir que no sap res, que aquí ningú és d'Arenys més que els veïns del poble, la insatisfacció dels quals, però, vol exhibir com a símptoma de la mandra que Espanya fa a una Catalunya que té un Estatut des de fa tres anys a la carnisseria del Tribunal Constitucional.

Els de Ciutadans, que sempre es posen la llibertat a la boca quan toca deixar de parlar i d'ensenyar el català, ara resulta que no deixen que es faci una pregunta innocent a un poble, la qual, tanmateix, no pot tenir més força que la simbòlica —cosa no menyspreable! El PP diu les agres ximpleries previsibles: treu l'espantall per mirar de fer por i mobilitzar Espanya, la vella capsa de trons: el menyspreu a la llibertat d'un poble que tanmateix ocupa les portades dels diaris més espanyolistes i les tertúlies televisives més mancades d'escrúpols. El PP diu que no és prioritari moure's per a la independència, però alhora fa de la defensa de l'Espanya íntegra la seva prioritat política.

Davant això, també hem de dir que Espanya ha fet el ridícul més espantós: tot el tema de l'advocat falangista i la manifestació de poca-soltes feixistes —lletjos i despentinats— també contribueix a mostrar-nos en quina mena de fantasma ens acarem: magnificar les conseqüències de la iniciativa no fa sinó donar ales a l'independentisme. Una molt mala estratègia.

Pel que fa a la meva consulta popular:

1) Una cosa és anar a votar quan se sap que no passarà res, que no s'activarà cap procés polític de cap mena, i una altra és fer-ho 'seriosament', amb un pla d'atac polític, jurídic i social sobre la taula, després d'una campanya electoral que defensi les dues postures amb tots els arguments. És senzill treure una noia a ballar, casar-se amb ella per a tota la vida —i sense conèixer-la gaire— és una decisió més seriosa. ¿Estem d'acord?

2) Moltes persones que van viure una infància encara tenyida de les misèries de la postguerra temen que tot el que s'ha avançat en ordre social i convivència quedi rebentat un dia per l'altre amb l'activació d'un procés sobiranista. Temem una tensió més o menys bèl•lica: una grisor de misèria i d'incertesa si aquest suposat procés troba rivals armats amb canons o amb retòrica casernària.

3) Amb un 20% d'atur és una irresponsabilitat pensar en la independència o en agafar-ne els camins. Potser una Catalunya independent entraria en una crisi econòmica negríssima —sense exportacions, sense turisme—, de la qual no se'n sortia més que en una dècada de fer més badalls que rots. ¿Qui s'embarca en el vaixell de la independència amb les bodegues buides?

4) La gent em diu que això de crear un Estat propi demana una classe política de primera categoria. Una cosa és dirigir una Generalitat dins un Estat de les Autonomies i una altra és orquestrar un procés cap a la independència, construir un país totalment nou. Molta gent afirma —temorosa— que no hi ha una classe política capacitada per acarar aquest procés: faria falta un plegat d'home polítics de geni, economistes, filòsofs, diplomàtics, fins i tot militars (ai): tots dirigint una massa social que confiés en ells per treure'ns del pantà espanyol. No dubto que disposem d'aquesta gent. Però de moment no tenim un onze titular que ens faci veure qui pot guanyar el partit a una Espanya sí ben alineada. Així: ¿qui serà el valent capaç de ficar-se l'esperit d'Arenys a la butxaca? ¿Serà Joan Laporta? Una visita a Arenys de Munt diumenge passat hauria pogut ser un encert remarcable.

4.1 Sobre Joan Laporta.

Laporta és simpàtic a gairebé tothom: la seva entrada en política era una cosa que anava dient-se des de fa anys a les sobretaules més ben informades. ¿Quin és el problema de Laporta? En principi és un home ideal per dirigir una massa social com la que abraça el Barça, encara que per portar les regnes d'un procés sobiranista cal ser més discret, més destre, donar una imatge més reflexiva i ponderada. Laporta és massa propens a l'exabrupte i a la incontinència —massa arrauxat—, tot i que no dubto gens que totes aquestes efusions es puguin moderar i portar cap a un lideratge ferm i madur. Laporta és sens dubte un gran home, però de moment les seves debilitats —aquest esperit de kamikaze— són massa notòries.

Amb un bon assessor d'imatge —i un bon escriptor de discursos— tindríem un home plantós que podria engrescar el sobiranisme.

De moment, però, res està clar. Insatisfaccions, tensions, incerteses. Tot plegat un desori del qual anem sortint-ne bastant malparats. Aquí un paràgraf del llibre que us recomano:

"En el futur és molt imprevisible saber què pot arribar a significar 'estat independent'. Les identitats polítiques poden funcionar d'una manera molt diferent de com funcionen ara. Per nosaltres, el més important és mantindre aquells elements que donen consistència a la possibilitat d'afirmar-nos com a país, com a nació, com alguna cosa diferent de la nació espanyola. I això, en el nostre cas, és la llengua. Tot el que perdem en el terreny lingüístic són possibilitats que perdem en el terreny de la conservació de la pròpia identitat nacional."

La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, de Pere Antoni Pons.

 
 

Comentaris