Com no podia ser d’una altra manera, la publicació de la sentència sobre el procés ha estat aprofitada a banda i banda de l’espectre polític, de manera que la tensió sembla no poder tenir fi. No interessa a l’independentisme, tot i saber que, en un moment o altre, algú (que en serà líder) haurà de reconèixer l’errada de càlcul i la injustificada rebel·lió contra les lleis. Això no serà fàcil com es comprova en el fet que qualsevol intent d’aproximació és titllat de traïdoria, potser perquè més que sinceritat i coratge el que s’ensuma l’observador és un histrionisme hipòcrita que, a modus de Fouché contemporani, vol continuar en el centre de l’acció política ni que sigui per no tornar a la cua de l’atur. D’aquí el dubte de l’independentisme entre els nous moderats i els nous revolucionaris, bescanviats els papers de manera sorprenent. D’aquí l’absurda pregunta (amb dos subordinades condicionals incloses!!) plantejada per ERC a la seva militància per decidir què fer sobre l’eventual suport al PSOE.
Però tampoc interessa rebaixar la tensió als partits polítics que fan gala de competir pel lideratge de la nació Espanyola i pel poder en la seva estructura estatal. Sembla que defensar Espanya hagi de ser necessàriament atacar Catalunya, o intentar dir a Catalunya el que mai es diria a qualsevol altre lloc, o emprar l’ambigüitat com a paràmetre d’expressió. D’aquestes actituds se’n deriven consideracions socials com la que s’han posat de relleu en la darrera enquesta del CEO, on els catalans som ara els menys valorats i volguts per la resta dels espanyols. Com s’ha arribat aquí?
A tot això l’expresident Rodríguez Zapatero diu ara que ens costarà molt de temps recuperar el que s’ha perdut al llarg de l’última dècada, però no hi afegeix que el principal causant de tot l’enrenou que ara vivim va ser ell i la seva inconsistent i irreflexiva promesa d’aprovar a les Corts (que utilitza com ara Sánchez, com si conjunturals majories fossin de la institució la seva casa particular) qualsevol cosa que s’aprovés al Parlament de Catalunya en una reforma estatutària plantejada per Maragall contra l’extinta Convergència i Unió.
Una actitud diferent caldrà per desllorigar el nus. Un partit que no hagi de transvestir-se a cada instant haurà de sorgir a Catalunya per reivindicar, aquí i allà, que la diferència catalana pot defensar-se des de la lleialtat al conjunt i el respecte al compromís assolit en el pacte constitucional de 1978. Que l’Estat hi està també disposat s’aprecia fins i tot en sentències discutibles com la recent del Tribunal Constitucional sobre la total competència catalana en matèria de dret civil. No hauria de ser aquesta per a l’independentisme la prova definitiva de què la seva pretensió pot ser emocionalment vàlida però mancada de raó?
Però, com deia, això no va de raons. La tensió no cessa perquè és una qüestió emocional, irracional, on s’han afegit oracions més o menys correctes des del punt de vista sintàctic per donar-hi aparença de justificació. Res de nou. Per ara.
