Potser al final hi haurà acord. Existeix la probabilitat que tot sigui un joc de miralls, teatralització d’una picabaralla que anticipa un pacte in extremis “pel bé del país”. Però fora pitjor per al país del que parlen la unió de dos mentiders, hipòcrites de la farsa, o la de dues persones que no s’hi avenen i que han estat capaces de la pornografia política més barroera que es recorda?
Si és cert que la cultura de coalició no ha existit en el govern central i va donar tardes de glòria el periodisme de trinxera durant els dos tripartits catalans, potser és perquè ens és completament aliena. En el sistema nord-americà, en el britànic o en el francès aquesta situació fora impensable, per tant, podríem acceptar que ho fos també en el nostre sistema proporcional. Podem dir que els seus governs han estat pitjors que els que han allunyat la ciutadania de la política a Itàlia o engrandit partits de tall neo-nazi a Alemanya?
No sé què és pitjor, si un govern de coalició, on la visceralitat personal i el programa polític poden conduir la governabilitat a l’abisme, o un de monocolor amb les febleses pròpies de les majories relatives. Potser seria el moment en que un (nou) PP que no volgués competir amb Ciutadans per quedar-se l’electorat de VOX pogués abstenir-se per fer President a Sánchez a canvi del reconeixement del lideratge de l’oposició. Després podria continuar la batalla política, i fins i tot el diàleg necessari per entomar els acords que ajudessin a solucionar el problema polític més gran viscut en la democràcia Espanyola des de la transició, que no és sols de convivència, però també, i que no s’arregla amb el tacticisme estètic de posar dos catalans liderant el Congrés de Diputats i el Senat.
Tothom atribueix als altres la impossibilitat de constituir govern. Sánchez ha aconseguit que la resta semblin els culpables, conquerint el centre i eixamplant el seu espai electoral de cara a unes cada cop més probables noves eleccions. Fins i tot les alternatives possibles semblen ja tan deplorables que una bona part de la ciutadania ho veu com l’escenari menys dolent. No sé si és així, i no sé si els que es dediquen a la política poden continuar més temps jugant amb els nostres diners i frustrant totes les expectatives legítimes que es deriven de la constitució d’un govern i de la represa de la acció política. En tot cas, si al final algú cedeix i el govern es fa realitat, hi ha massa factors preestablerts que auguren una perjudicial inestabilitat durant la legislatura. Què és, doncs, més inestable, tenir o no tenir govern? Amb el dubte marxem de vacances… i per tant del tot, del tot, no podrem desconectar.
