La temptació de confondre el País amb el partit

"La frase del president valencià de "lleialtat no és submissió" va tenir el doble efecte d'una pujada d'orgull col·lectiu i alhora de certa prevenció pel temps que poguera durar la rauxa"

L'aparició del País Valencià com un nou subjecte polític en el mapa polític i mediàtic espanyol ha estat rebuda amb diverses i contradictòries lectures en funció dels agents polítics i els seus interessos concrets. Les estructures de l'Estat, acostumades com estan a unes classes dirigents valencianes massa "muelles" i a la submissió dels governs autònoms, no semblen massa disposades a acceptar aquest nou interlocutor que sembla emergir de la nit dels temps, carregat de greuges, reivindicacions històriques i una certa dosi de dignitat.

Primer va ser la resposta de la Generalitat encapçalada pel president Ximo Puig, que va reaccionar amb energia al paper de cromo intercanviable al qual ens va relegar Pedro Sánchez en el joc de la desescalada entre "comunitats". La frase del president valencià de "lleialtat no és submissió" va tenir el doble efecte popular d'una pujada d'orgull col·lectiu i alhora de certa prevenció pel temps que poguera durar la rauxa. Són molts anys de governs valencians titelles com per a creure que ara va de bo amb un govern del qual poder sentir un legítim orgull. De moment, però, la pujada d'autoestima col·lectiva ha estat significativa.

A la part contrària van encaixar el repte, primer amb displicència i un somriure burleta de provocador de barri, amb la confiança que més prompte que tard podrien tornar-nos l'afront i restaurar l'autoritat tacada per un actor secundari “de províncies”. L'encarregada de respondre-hi va ser la ministra d'hisenda espanyola Maria J. Montero que, tot obviant la seua condició d’andalusa, va intentar donar una puntada a Puig en el cul del diputat de Compromís Joan Baldoví qualificant d'embolics i invent la reivindicació de millor finançament feta pel diputat valencianista. La resposta del diputat, i el que és més important, la molt majoritària de la societat valenciana en forma de crítiques i opinions, ha estat de les més contundents que hom recorda per aquestes terres.

Tanmateix, una vegada passada la primera i encertada reacció, i quan millor estàvem per a aprofundir conjuntament en les nostres reivindicacions en clau de país, tant per part de la Generalitat i els partits que li donen suport, com per Compromís en el seu paper de portaveu singular dels interessos valencians al Congrés espanyol, han començat a emergir lectures partidàries de curta volada per veure de rendibilitzar a curt termini els “èxits” de la batalla. Per banda de Ximo Puig i el PSPV, temorosos del resultat d'una confrontació amb l'aparell del PSOE, cedint lleugerament amb la insistència que la lleialtat del govern valencià envers l'estat està a prova d'infrafinançament, deute il·legítim i espoli fiscal. Sembla com si el missatge fos que no estem disposats a fer una altra vegada el paper de moneda de canvi autonòmic però que, això a banda, no passa res perquè ja hi estem acostumats.

 

Per banda de Compromís, ha reaccionat com aquell jugador que com que no està acostumat a guanyar o té por a guanyar, no s'assabenta de quan guanya ni per quina puntuació i en lloc d'aprofitar l'avinentesa que el seu únic diputat al congrés i el seu únic senador estiguen apareixent per mèrits propis com els representants únics del conjunt dels interessos del País Valencià, es dediquen a malbaratar els rèdits amb intervencions en clau excessivament partidista i a la defensiva, per comptes de continuar treballant per un projecte –necessàriament divers i plural– que aspire a representar el 80% de la ciutadania valenciana. Com ja vam dir en relació amb les passades eleccions, Compromís és ara com ara i dins l’actual sistema de partits valencians, l'únic que pot fer de pal de paller del conjunt d'interessos valencianistes, a condició de no caure en un victimisme de curta volada en clau partidista. Ara, en qüestió de dos dies ha fet una cosa i la contrària. Al Congrés va créixer representant els interessos de tota la ciutadania del País Valencià i l'endemà ho va malbaratar intentant agranar només per a Compromís. La grandesa de la política i la misèria dels partits!

El tercer actor en discòrdia ha estat Podemos i Podem País Valencià. El primer amb l'inadequat aplaudiment de Pablo Iglesias a la ministra Montoro quan aquella menystenia el diputat valencianista. Sincerament mai hauria pensat que la lleialtat al govern espanyol de coalició obligue a tant. El segon, des de Podem País Valencià, en una airada i excessiva eixida de to criticant els seus socis de Compromís en els mitjans i les xarxes. Només la confrontació interna de les tres candidatures que rivalitzen per guanyar la propera direcció del partit al País Valencià pot ajudar a entendre la virulència de les crítiques. Dues de les tres candidatures s'han dedicat a fer aquesta mena de crítiques. La primera és l’agrupada al voltant dels càrrecs del grup parlamentari i la Conselleria d'Obres Públiques, que ha actuat com si volguera demostrar a cada pas que pot anar més enllà que el mateix PSPV en la seua lleialtat al govern espanyol i amb moltes ganes de guanyar el privilegi de ser els socis estimats pel primer partit del Botànic. La segona candidatura se situa en la fidelitat i la fe absoluta envers el dirigent màxim de la formació, Pablo Iglesias, per damunt de qualsevol altra consideració. La tercera candidatura en discòrdia, més arrelada a la base, als cercles que van sortir del primer Podem hereus del 15M, ha mantingut una actitud més política fent bandera de bona part de les reivindicacions del valencianisme més compromés i dels moviments socials. Segurament la seua major proximitat als problemes dels sectors socials més vulnerables a totes les crisis la fan una candidatura més allunyada de les batalles dels despatxos i les moquetes.

Una vegada passat el fragor del combat mediàtic en aquesta guerra incivil entre els partits representants del mateix poble, ens queda alçar la vista i mirar l'horitzó per valorar com quedaran les contradiccions fonamentals quan es dissiparà el fum d'aquestes batalles de segon nivell. Sincerament crec que globalment s'ha fet un gran pas en un triple sentit: el primer la constatació que els nostres problemes només tenen alguna possibilitat de solucionar-se amb més i més autogovern, amb més sobirania per a decidir; el segon l'extensió del coneixement entre àmplies capes de la població (encara no majoritàries) que la dimensió dels nostres problemes com a País Valencià –manca de capacitat per a decidir sobre els nostres afers, infrafinançament, deute i espoli, model econòmic, etc.— no són conjunturals sinó estructurals. I el tercer que necessitem partits polítics que anteposen els interessos generals del País Valencià per damunt dels seus interessos de partits, per legítims que aquests siguen.

 

Comentaris