Respecto molt Antón Costas, el president del Cercle d’Economia. Sóc de mena respectuós amb tothom, jo, i més amb gent que ho és amb la resta i que argumenta i dialoga, que raona i enraona, com és el seu cas. Jo he pogut debatre i conversar amb ell i ho considero un luxe. Dit això, tenim punts de vista força divergents i que jo de vegades no acabo d’entendre en una persona del seu talent si no és que parteixen d’un prejudici massa instal·lat. I m’explico.
Ahir Antón Costas, a Els Matins de TV3, on ens vam conèixer i on vam debatre un parell o tres d’ocasions abans que ell esdevingués president del Cercle, va dir, en referència al procés sobiranista i a la consulta del 9 de novembre: “Abans de decidir vull saber què passa el dia després. No em llenço a la piscina sense abans comprovar que hi ha aigua”. Aquest és un argument que sovint em trobo discutint amb els contraris a la consulta i que jo sempre responc de la mateixa manera: treballem tots per la consulta, tractem la societat catalana com a major d’edat, i un cop assumit que podrà votar sobre el seu futur, ajudem a fer que ho pugui fer raonadament basant-se en pros i contres de la independència. Però no, la dinàmica és la de posar el carro davant dels bous i defensar que no es pot votar perquè la independència no ens convé. I tot plegat bàsicament amb l’argument de la por, en aquest cas de la piscina buida. Llavors jo em pregunto: això és lògic? És a dir, que si fos tan obvi que la independència no ens convé, els arguments serien de pes, categòrics, indiscutibles, presents pertot i en la ment de tothom, i per tant ni en aquest cas els contraris a la separació política de Catalunya respecte d’Espanya no haurien de patir. Consulta, ‘no’ rotund, i au. Però el problema és previ i de base: no temen només que la majoria de la societat catalana pugui no veure-ho com ells, sinó que sobretot no consideren que sigui sobirana i que estigui legitimada democràticament per votar aquesta via en referèndum.
Costa demanava ahir “aportar informació, debat, transparència i temps perquè les coses es facin bé”. Temps. I va afegir: “El temps polític es crea. Si demà el govern de Madrid donés un petit senyal, el temps es tornaria a generar”. Com ho vam aprendre a escola: res no es crea ni es destrueix, únicament es transforma. També el temps. I el cas és que amb tones d’informació, de debat, de fets i paraules transparents com l’aigua, de senyals (encara avui en la mateixa direcció) i de molt de temps treballant perquè algú a Madrid fes bé la feina respecte de Catalunya, davant de tot això, el temps s’ha transformat, sí. S’ha accelerat. Massa de perdut, pensa molta gent. Massa pel davant si d’allò que es tracta és que alguna cosa significativa es mogui en el poder espanyol respecte de Catalunya i els seus drets. I d’aquí el procés en què ens trobem immersos. Perquè després de molt de temps fent el de sempre davant la paret de sempre i amb la perspectiva de sempre, calia sacsejada. I ha arribat. I si a Madrid no volen que això desemboqui en un trencament hauran de mirar de nodrir (en més d’un cas crear de bell nou) d’arguments per al ‘no’, no per la no-consulta. Serà això o veure el temps (i Catalunya) passar.
