“Transversalitat”, “unitat”, “democràcia”, “urnes”, “dret a decidir”. El Pacte Nacional pel Referèndum (PNR) ha aconseguit amb èxit una defensa aferrissada d’aquests conceptes malgrat els brams i les escomeses judicials de Madrid i de l’unionisme amb sucursal a Catalunya. El Govern, JxSí, la CUP i tota l’òrbita dels comuns, ajuntaments i moltíssimes entitats de la societat civil organitzada, han estat un bloc de ciment malgrat la diversitat d’estratègies, interessos i recels creuats. Però les bones intencions i la germanor entre demòcrates ja no seran suficients quan el Govern català certifiqui a partir de dilluns, i per enèsima vegada, que Espanya no negocia. Juga al tot o res. O matar o morir. Ni hi haurà oferta a l’escocesa per part de Rajoy ni el Govern i el Parlament no faran marxa enrere, encara que els inhabilitin a tots i els omplin el calaix de notificacions del Tribunal Constitucional. Els avalen molts mesos intentant dialogar.
Tot això ho saben cadascun dels 500.000 signants del Pacte, i per descomptat, ho saben també els com a mínim 1,8 milions de catalans restants que no l’han signat però que sí que van votar a la consulta del 9N perquè van considerar que la sobirania dels catalans resideix en els catalans. Els 500.000 signants són conscients que el xoc és de legitimitats, i aviat també de dues legalitats que seran incompatibles.
Per tot plegat, el pla A del PNR va néixer mort. Els seus impulsors n’eren conscients, tant els independentistes com els sobiranistes que volen continuar formant part d’Espanya però passant per les urnes. Però s’havia de fer visible a ulls de la comunitat internacional. Aconseguir que Madrid adopti una actitud democràtica davant d’un conflicte polític gràcies a la pressió internacional és inviable, com a mínim fins que aquest Estat no es trobi amb una DUI. És inviable perquè el sol fet de negociar implica, per a les elits polítiques espanyoles, un risc clar de dinamitar el règim del 78 i trencar definitivament amb una legitimitat heretada del franquisme que reparteix poder i sosté un sistema corrupte. La correlació de forces al Congrés espanyol blinda encara més aquest búnquer, i ni el sistema de partits ni la societat civil espanyola no estan preparades per fer una segona transició, si bé la irrupció de Podemos és una primera esquerda importantíssima. Recordin que va ser Pablo Iglesias qui va desafiar el règim dient al Congrés que “Felipe González té el passat tacat de calç viva”, en referència als crims d’Estat dels GAL. Mai fins aleshores un partit espanyol havia gosat posar en qüestió la guerra bruta de l’Estat.
Per tant, la qüestió és si el Pacte Nacional pel Referèndum té pla B i quin és. Quan Puigdemont anunciï la data i la pregunta del referèndum sense el vistiplau de Madrid, què faran els membres del PNR que ara són partidaris d’exercir la sobirania només sota tutela espanyola? Enfrontar-se al Govern per desobedient i boicotejar el referèndum seria absolutament incoherent amb la seva aposta democràtica. El més raonable seria que el PNR continués essent un paraigua social i polític del referèndum que cridés a la participació, mentre que els comuns i les entitats afins -els comuns independentistes, que n’hi ha, se’n desmarcarien amb tota probabilitat-, com ja fan els partits independentistes i l’ANC, Òmnium i Súmate, fessin una campanya pròpia per explicar el seu projecte per a una Catalunya espanyola.
Un bon pla B seria el que va descriure el comú Joan Josep Nuet, membre de la Mesa del Parlament: “Arribarà un moment en què haurem de desobeir i ser valents, fer “passos unitaris i no mirar-nos de reüll els uns als altres”. És vital que el PNR segueixi viu el dia del referèndum, i és també vital que els comuns facin la seva campanya per defensar un projecte polític tan legítim com el dels independentistes. I l’endemà, els del ‘sí’ i els del ‘no’ han de defensar el resultat i la seva aplicació.
