Els taxistes i els conductors de les VTC ja es poden preparar perquè en qualsevol moment, de matinada o enmig de la foscor, es presentaran a casa seva policies de paisà, amb passamuntanyes i cotxes sense cap identificació per detenir-los, portar-los a comissaria i informar-los que estan sent investigats per col·lapsar Barcelona. Els taxistes que van tallar la ronda litoral i van fer anar per terra un guàrdia civil de ben segur que els caurà el pèl per haver atemptat contra un agent de l’ordre. Això passaria si el criteri que s’aplica per actuar contra l’independentisme també s’utilitza per les accions dels taxistes. Seria lògic que això passés? És evident que no. Passarà? Estic segur que tampoc. Podem estar d’acord o en desacord amb les formes i les accions dels taxistes i els conductors de les VTC però està clar que tenen uns drets que els assisteixen: el de reunió, manifestació i vaga. Aquesta, entre altres, és la manera que tenen les societats democràtiques d’exterioritzar el seu enuig o la seva alegria vers una decisió, una situació, un fet…
El conflicte dels taxistes i dels conductors de les VTC que ocupa la Gran Via de Barcelona, ha tallat la ronda litoral, que ha col·lapsat la Diagonal o que ha intentat entrar al Parc de la Ciutadella –on hi ha el Parlament—farà evident les dues maneres ben diferents de gestionar-lo en funció de si es tracta d’una reivindicació laboral o d’una reivindicació política.
Ens pot agradar més o menys el que fan els taxistes, ens pots semblar desproporcionat i lesiu pels interessos de tots (inclòs el seu) però tenen dret a fer-ho. I l’Estat ha d’actuar respectant els seus drets i fent respectar els drets de tots. Això és normal. El que no és normal és que policies encaputxats detinguin una quinzena de persones per comunicar-los-hi que estan sent investigades per tallar les vies de l’AVE a Girona el dia 1 d’octubre del 2018, coincidint amb el primer aniversari de l’1-O. No és normal que un tràmit administratiu es converteixi en una operació policial espectacular i propagandística. L’acció –desproporcionada i arbitrària—només podia perseguir dos objectius, provocar o fer por. Cap jutge la va ordenar. Cap jutge ha manifestat que la policia actués sota les seves ordres. Es més, el dia que va passar tot (16 de gener) el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va assegurar que les detencions no s’havien realitzat per mandat judicial. Per tant, estaríem davant d’una acció política per provocar o per atemorir una part de la societat catalana a les portes del judici de l’1-O. És una acció impròpia d’un estat democràtic; és la demostració que a la democràcia espanyola (a diferència de la britànica o la canadenca) li és més fàcil actuar contra una organització terrorista que seduir als catalans perquè comparteixin un projecte polític anomenat Espanya.
Els fets de la setmana passada no haurien de caure en l’oblit. Caldria aclarir perquè es va actuar d’aquella manera i, sobretot, qui va ordenar fer-ho. Sap greu dir-ho, però l’escenografia de les detencions de Girona recordava les actuacions policials de l’Espanya de Franco. I els polítics catalans tenen dret a exigir una explicació convincent del què va passar i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, té l’obligació d’explicar-ho.
En democràcia s’han de defensar per igual els drets laborals i els drets polítics de persones i col·lectius. I en democràcia, l’Estat no té dret a fer por ni a provocar. Perquè quan un Estat provoca i intenta fer por segurament és quan deixa de ser un Estat democràtic.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l’exili per facilitar que els catalans votessin: el president, Carles Puigdemont i el vicepresident, Oriol Junqueras; la presidenta, Carme Forcadell; les conselleres i els consellers, Jordi Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez.
