El passat divendres, un conegut del sector audiovisual, va explicar-me la iniciativa del govern, nou impost, encaminada a finançar l’audiovisual. Ho va fer tot afirmant, “quines ganes tinc que finalitzi gener, un mes que tradicionalment el coneixíem per la pujada dels serveis bàsics i, amb freqüència, pels increments d’impostos, però aquest 2014 pot passar a l’historia com el mes en que es va matar l’inici de la recuperació”.
Les explicacions del professional de l’audiovisual, -un creatiu que va posar fa 3 anys en marxa una iniciativa emprenedora, que dona treball permanent a 4 persones-, es van enquadrar en l’allau de noves taxes i impostos de nova creació que han entrat, o entraran, en vigor aquest 2014 i que consoliden Calalunya com una de les zones de l’Estat amb major carrega fiscal. Un fet que, es miri com es miri, disminueix la nostra competitivitat enfront altres territoris.
Amb preocupació, el meu conegut, -de peu al jardinets de Gracia i absent de les mirades que rebia dels vianants per la seva gesticulació, que evidencia l’alt grau d’irritació en què estava immers desprès de la visita al seu gestor administratiu-, va enquadrar l’increment de taxes amb les modificacions impositives a nivell de l’Estat, que afecten als autònoms i les cotitzacions a la Seguridad Social, tot afirmant “sembla que els governen no han vist que no per pujar més i més els impostos l’Estat ingressarà més, i que un nivell impositiu com el que existeix no fa més que engreixar la pandèmia d’economia submergida que caracteritza l’Estat i amb la que les empreses hem de competir”, tot afegint “com és possible que amb 2,2 milions d’aturats que han esgotat la prestació d’atur i que, en el millor dels casos, viuen amb el subsidi assistencial de 426 €, no ajudin a facilitar la contractació, i a la vegada potenciïn l’emprenedoria i la prestació de serveis en regim d’autònom?”.
El monòleg del meu conegut em va portar a fer-me la pregunta de si les taxes i impostos són un fre real a l’escletxa de la recuperació, que sembla obrir-se davant nostre. Una qüestió que em va fer recordar que a pesar dels increments impositius, els ingressos públics de l’Estat van ser de 380.000 milions d’euros, el que comportà un dèficit 70.000 milions d’euros, un increment del dèficit en un marc de disminució de les prestacions socials, amb un decrement de la renta de les llars del 15% en el període 2008-2012, i sense oblidar que 2 milions de llars de l’Estat tenen tots els seus membres a l’atur.
Sens dubte Espanya té molts problemes arrelats en un sistema productiu que, tot descuidant la industria, oblidant que ella és clau per garantir el progrés econòmic i social, va entrar en una espiral d’endeutament allunyat a les possibilitats reals. Però entre els problemes no es pot amagar que els ingressos fiscals s’apropen sols el 37% del PIB, una xifra que està 9,2% punts per sota de la mitjana de la zona euro, a pesar que els impostos s’apropen als de Dinamarca o Finlàndia. Un dèficit recaptatori que posa en perill l’objectiu del dèficit.
El creixement del dèficit i l’augment de la carrega fiscal, en un escenari de les retallades en serveis bàsics i d’extrema debilitat econòmica, obliguen a redefinir tot l’edifici en que es sustenten els ingressos de l’Estat. Una reforma en profunditat que el govern Rajoy ha anunciat per aquest 2014. Però mentre aquesta reforma arriba, esdevé per a molts incomprensible l’increment de les bases de cotització dels autònoms i de les carregues socials de les empreses. Unes carregues que són molt superiors a la dels països més avançats amb els qui hem de competir. Increments impositius no ajudaran a la contractació, frenaran l’emprenedoria i poden portar a noves disminucions salarials. Un fet no assumible, si considerem que en gran part la millora de la productivitat de les empreses ha residit en la contenció salarial, com a substitut, per la manca de recursos financers, de les inversions en els processos, que podrien generar millores significatives en competitivitat.
Sembla que hem oblidat que no es sortirà de la crisi sense generació d’ocupació. Una generació d’ocupació que comporta esforços per augmentar el capital humà, invertint seriosament en la formació dels aturats; en incentivar la contractació per part de les empreses; en recolzar l’emprenedoria; en facilitar la innovació competitiva; i en cuidar la petita i mitjana empresa, que són la columna vertebral del nostre sistema productiu.
La situació macroeconòmica ha millorat, és moment d’aprofitar-la. Per fer-ho no es pot manllevar més recursos de les famílies i les empreses, aquests haurien d’esser l’objectiu primari i inspirador del disseny i construcció de les polítiques encaminades a dotar al sistema públic dels recursos imprescindibles per garantir els serveis socials i incentivar la recuperació. Una tasca urgent per evitar que la fiscalitat, no ajustada, posi fre al que pot ser la primera oportunitat d’inici de la fi de la crisi.
