La taula del pica-pica

"Jo no he cregut mai en l’anomenada taula de diàleg Catalunya-Espanya. I no pas perquè no cregui en el diàleg, sinó precisament perquè hi crec com a principi suprem"

Jo no he cregut mai en l’anomenada taula de diàleg Catalunya-Espanya. No hi he cregut ni hi creuré. I no pas perquè no cregui en el diàleg, sinó precisament perquè hi crec com a principi suprem entre persones o col·lectivitats democràtiques. Les persones i les col·lectivitats democràtiques dialoguen sobre els seus conflictes, i si arriben a un punt mort, perquè les discrepàncies són insalvables, posen les urnes i deixen que aquestes decideixin. Això amb Espanya és impossible. Potser d’aquí a uns segles, però ara com ara és impossible. Espanya encara està en aquella fase d’emprar la violència cada cop que algú li porta la contrària; és un Estat violent, amb un sentit possessiu i totalitari de les coses, per al qual acceptar la llibertat de Catalunya constitueix una humiliació. Un Estat així, al·lèrgic a la paraula, no seu mai a negociar res. Mai! Només s’asseu per guanyar temps, per mirar d’entabanar amb engrunes l’altra part i per signar acords que sap perfectament que mai no complirà. Parlar amb Espanya de res que no sigui la llibertat de Catalunya equival a perpetuar-ne la captivitat. Sempre ha estat així. I només defensaran aquest parany aquells que ja se senten còmodes amb el seu DNI de captius. És a dir, els captius acomodats.

Perquè, què passa quan el diàleg no és entre iguals? Què passa, per exemple, quan el diàleg entre blancs i negres és només una concessió blanca de cara a la galeria, només perquè no sigui dit? Què passa quan els blancs ‘dialoguen’ des d’una cadira d’àrbitre de tennis mentre els negres ho fan asseguts en una cadireta d’infant? Què passa quan els blancs adverteixen que es pot dialogar de tot menys de la fi de la subordinació dels negres? Se’n diu ‘diàleg’, d’això, o ensarronada? Ensarronada ho serà si els negres, en lloc de denunciar la prepotència blanca, es dediquen a cantar-ne les excel·lències del Bwana de torn tot intentant fer creure als seus que aquella taula i aquell Bwana els faran lliures. Si creus que ets coix, caminaràs com un coix.

Però de coixos n’hi ha molts menys dels que volen i diuen. Es va veure en els immensos aplaudiments amb què van ser acollides les paraules de Clara Ponsatí a Perpinyà, el 29 de febrer passat, quan va dir això: “No ens hem de deixar entabanar per fotos de taules o d’un diàleg d’enganyifa que només busquen fer guanyar temps a Pedro Sánchez. [...] No ens faran lliures les renúncies, les pors, les promeses buides de diàleg dels mateixos que mai no compleixen cap promesa”.

I és ben cert. Espanya, l’hagi governada qui l’hagi governada, mai, mai, mai no ha complert cap promesa feta a Catalunya. Tampoc no les va complir mai amb les seves colònies d’ultramar, i com demostren els exiliats, els presos polítics i els milers de catalans perseguits pel sol fet d’haver posat les urnes, continua essent la mateixa de sempre. Més hipòcrita que abans, però la mateixa. Fixem-nos, a més, com el PSOE no es cansa de dir que la taula “va para largo”. És a dir, una reunió al mes al voltant de la taula pica-pica, “que n’és de bo, aquest formatge!”, i qui dia passa any empeny fins al final de la legislatura espanyola. I després, amb unes urnes adverses: “Ho sento nois, però ja no tenim el Gobierno”; o amb unes urnes favorables: pam de nas i botifarra als catalans. I mentrestant hauran passat quatre anys de bla, bla, bla, de tren amunt, tren avall, de grans declaracions, de fotos amb encaixades de mans i somriures dentifricis... i tal dia farà un any... o vint-i-cinc.

De vegades, una simple il·lustració domèstica fa les coses més entenedores. Imaginem dos cònjuges un dels quals dóna la relació per acabada, es vol divorciar, demana a l’altre de parlar-ne i es troba que aquest s’hi nega. El primer hi insisteix i hi insisteix i, al final, el segon accepta seure i dialogar, però no pas sobre els termes del divorci, sinó sobre aspectes domèstics de la convivència, com ara “tu cuines i jo rento els plats”. Amb això, el cònjuge possessiu no aconseguirà que l’altre canviï de parer, però sí que haurà aconseguit tenir-lo prou entretingut perquè no s’adoni de l’aixecada de camisa. En altres paraules, la decisió del PSOE de seure a una taula de diàleg no és fruit de les ganes de resoldre res, respon només a la necessitat d’aprovar uns pressupostos i al fet de no poder resistir més la forta pressió del “sit and talk”. Pedro Sánchez necessita fer creure a Europa que és un polític dialogant que reparteix somriures, però en realitat no està disposat a negociar de cap de les maneres la independència de Catalunya com va fer David Cameron amb Escòcia, i el seu millor aliat és el temps. Fent taules pica-pica manté distrets els catalans i el pati europeu. I com que compta amb la claca espanyolista dels Comuns i de Podemos, que amb tot el desvergonyiment del món qualifiquen la taula “d’oportunitat històrica per solucionar el conflicte polític a Catalunya”, doncs endavant que fa baixada. Però és mentida, i Jéssica Albiach, Joan Mena, Ada Colau... ho saben de sobres. Són els aliats de la mentida, perquè són els captius acomodats. L’amo no necessita negociar res amb l’esclau; i si ho fa, serà només per negociar la llargària del fuet.

D’altra banda, no es pot parlar de diàleg si una de les parts té un poder absolut sobre l’altra i manté dissidents a l’exili, dissidents segrestats, dissidents encausats, dissidents inhabilitats, dissidents amb multes milionàries, i, per si fos poc, amenaça de restringir-ne encara més les llibertats. Algú així és lògic que no vulgui estar controlat per un mediador, que és la figura imprescindible en aquesta mena de conflictes. No vol testimonis perquè té moltíssim a amagar, i una cosa a amagar per part del PSOE són els milers de porres que ha posat damunt la taula prestes per ser descarregades al cap dels catalans insubmisos en cas que gosin ser lliures. Dir-ne, d’això, “taula de diàleg”, és una autèntica enganyifa que no té cap més objectiu que desactivar l’independentisme fent-li creure que “ara sí que per fi anirem bé”. Perquè, que ningú no ho dubti: si abans no anàvem bé era per culpa del PP, de Vox i de Ciudadanos, eh? No pas per culpa del PSOE! I ara, quines coses de dir!

 

Però mentre alguns riuen les gràcies de Pedro Sánchez, ell i el seu partit es burlaven de nosaltres el 29 de febrer passat. Cínics de mena, diuen que “la independència de Catalunya no té sentit perquè les fronteres estan desapareixent” i alhora, aquell 29 de febrer situaven centenars de policies amb metralletes a la Jonquera per impedir la lliure circulació de catalans. I el 3 de març, el sindicat Jusapol, que aplega Guàrdia Civil i policia espanyola, perseguia, amenaçava i insultava violentament la diputada Laura Borràs a les portes del Congrés, a Madrid, amb crits de “puta catalana” sense que els policies del Congrés fessin absolutament res. No només això, sinó que quan Laura Borràs els va demanar protecció, aquests l’hi van negar i la van deixar sola amb la seva cap de premsa. “Per què la vols, la protecció, si són policies?”, li van dir. Doncs bé, oi que no ha intervingut la fiscalia contra aquesta acció xenòfoba, masclista i feixista dels cossos policials de l’Estat? És clar que no. En els estats totalitaris la funció de la policia no és protegir, és reprimir.

Aquesta és la seva taula de diàleg, una taula per parlar de coses que no necessiten cap taula especial ni res que se li assembli perquè són exactament les mateixes coses d’ordre domèstic que s’han parlat i que es poden parlar entre l’Estat i les Comunidades Autónomas. En cap cas és una taula de diàleg entre l’Estat espanyol i la nació catalana. I no ho és perquè, segons l’Estat, aquesta nació no existeix, cosa que ens porta a la pregunta: com pots enraonar amb algú que diu que no existeixes? Aquesta, per tant, és l’enganyifa. L’enganyifa de la taula pica-pica de Pedro Sánchez. Ara mateix, per cert, m’ha semblat sentir la seva veu: “¿Me puedes pasar las croquetas, por favor?”

 

Comentaris