“Democràcia, tirania i pedagogia de la irresponsabilitat“.
Jo encara vaig conèixer un noi que al seu pare el tractava de ‘vós‘. No sé si m’explico: en parlar amb el seu pare, el noi s’hi dirigia com a una autoritat que imposava; li deia de ‘vostè‘. —’Vostè (a Mallorca vós) em va dir que aquest cap de setmana podria anar amb els amics a la platja‘, per exemple. A mi, aquest fet m’impressionava vivament; era l’únic de la nostra generació que ho feia, tal vegada perquè era el fill menut d’una família amb molts germans —sis o set—; el seu pare gairebé tenia l’edat del meu avi.
Aquesta manera de tractar els pares, com dic, m’impressionava, era més pròpia d’uns temps antics que no de la nostra època: era més característica de la relació dels meus pares amb els seus, o de la relació que els meus avis havien tingut amb els seus pares, òbviament en temps molt reculats: als inicis del segle XX; per tant era així en el segle XIX i molt abans: era un residu medieval.
Entre pares i fills hi havia un respecte, una distància, unes formes —que podien, qui ho dubta, ser fredes i encarcarades, artificioses i per tant també buides. I despòtiques: “aquí mano jo i tu a obeir, etc…”. La tirania absoluta.
Tanmateix, gràcies a aquest ritual podia exercir-se l’autoritat, una autoritat a favor dels fills —almenys en teoria, depenia de la bondat i encert dels pares—, era un poder absolut encarregat de guiar-los i dirigir-los cap el bé, l’educació i el respecte a uns valors.
Nosaltres, als nostres pares, els tractàvem amb més familiaritat (papa i mama), cosa que no privava que hi hagués autoritat, deferència, obediència i formalitat, però ben bé ja era una altra cosa: hi havia més folgança, més relaxació; els nostres pares eren els primers que volien mantenir amb nosaltres un altre tipus de relació, més càlida que la que havien mantingut amb els seus propis pares. Una relació més entranyable, menys seriosa, potser més enraonada i no tant despòtica: hi havia autoritat —ferma dins un límits—: diríem que hi havia un ‘despotisme il•lustrat’.
No una tirania absoluta —com la que ells havien patit en la seva infància i joventut— sinó una autoritat forta però benvolent. Un poder absolut però limitat per una constitució que conferia drets i deures a tots. Si el règim del despotisme il•lustrat polític tenia un lema —tot pel poble però sense el poble—, el règim d’educació dels nostres pares potser podia ser aquest: tot pels fills però sense els fills.
Després, és clar, va arribar la democràcia. I per tant la igualtat. La generació següent en molts casos ja no ha tractat als seus pares com a tals (pare i mare) sinó pel nom, com a un company més: ‘Pau, necessito que m’ajudis a fer els deures; Maria, tinc mal de panxa…’. —En Pau i na Maria són el més pares, i són molt enrotllats, etc…. El pare, en aquest règim, ja no vol fer de pare perquè implica una certa coacció, un poder, una responsabilitat, doncs, i vol confondre’s amb la figura de l’amic més gran que guia i aconsella i satisfà —i per tant decep: de l’amistat a l’enemistat hi ha un pas tan petit com el peu d’un nen.
La democràcia és el poder de la majoria, o, és que és el mateix, és el poder de qui fa més pressió; és el poder de la opinió pública —o de qui crida amb més força. I això va traslladar-se a la vida domèstica. El líder en democràcia està al servei dels ciutadans, i el pare demòcrata està al servei dels fills, els qual solen ser capritxosos, volubles, insuportables i cridaners. No hi ha llei o principi indoblegable: el poble és omnipotent. És la democràcia sense principis —sense constitució—, l’autocràcia que degenera en tirania —la dictadura moderna.
D’aquesta manera s’ha passat de la tirania dels avis sobre els pares al despotisme il•lustrat dels pares sobre els fills i a la democràcia autocràtica dels néts sobre tota la família. El cercle s’ha tancat: de la tirania absoluta del rei despòtic a la tirania del demagog o dictador capritxós. Tota la història política de la modernitat ha trobat el seu ressò i el seu paral•lelisme en les relacions de poder que han regit els vincles entre fills i pares.
Tot això ve a tomb perquè ha començat el curs escolar i s’han posat sobre la taula tota una sèrie de qüestions derivades de la falta d’autoritat i del que implica a les escoles i als instituts. Molt del que està ara passant dins les aules del país està emparentat amb el desori, la indisciplina, la mediocritat de resultats acadèmics, la violència i les campanes.
Des de Madrid, la senyora Aguirre ha tingut la idea genial de tornar a posar tarimes a les escoles: ¿A qui se li va acudir de treure-les? A algun demòcrata —la pèssima pedagogia recreativa post 68— que va voler portar la democràcia més enllà de la política: va suprimir la tarima en nom d’una igualtat entre alumnes i professors que ha degenerat en tirania de la majoria infantil. ¿Serà suficient el retorn de la tarima? ¿I l’atorgament de la condició d’autoritat als professors? Alguna cosa s’arreglarà, però el problema és constitucional, és un problema d’estructura de les relacions.
Estem en el temps de la democràcia liberal; hi ha drets i deures, llibertat i autoritat. Hi ha límits i responsabilitats, hi ha poder però també autonomia i autorealització. I el poder també s’assenta en el carisma. ¿Amb quina autoritat pot una mare enviar a estudiar a un fill a la seva habitació quan ella es passa les tardes davant la televisió més banal i barroera? ¿Com pot un pare enfadar-se davant les campanes reiterades d’un fill si ell només fa que absentar-se de la feina i esgrimeix la baixa laboral amb més orgull que un títol universitari? Les tarimes s’han de tornar a implantar per tot, però a casa s’hauran de guanyar de nou a base d’exemple, responsabilitat i carisma. Em temo, però, que com més autoritat recuperi l’escola més els pares aprofitaran per descarregar-se de la feina pròpia. Els pares continuaran en el camí que els ha portat de ser autoritats a ser amics, i d’aquí s’aniran fent enemics dels seus fills, rivals invisibles amb qui es conviu de mala manera.
El president Obama va anar a la inauguració del curs escolar i va fer un discurs fenomenal, una gran apel•lació a les responsabilitats dels estudiants envers el seu propi paper: “Al final del dia, podem tenir els professors més dedicats, el suport de la majoria i les millors escoles del món —i res d’això importarà a menys que tots vostès, alumnes, compleixin amb les seves responsabilitats. Llevat que vinguin a les escoles; prestin atenció als mestres; escoltin als teus pares, avis i altres adults, i es dediquin al dur treball que es necessita per tenir èxit. I en això vull ara centrar-me: en la responsabilitat que cada un de vosaltres té envers la seva educació. Vull començar amb la responsabilitat que teniu envers vosaltres mateixos. Cadascun de vosaltres té alguna cosa bona. Cadascun de vosaltres té alguna cosa a oferir. I teniu la responsabilitat de descobrir què és per vosaltres mateixos. Aquesta és l’oportunitat que una educació pot proporcionar”.
El llibre que recomano és ‘El desconcert de l’educació‘, de Salvador Cardús, tan entenedor com valent i lúcid; una cita: “Amb la disminució de la distància entre la casa i l’escola, avui en dia els nens i nenes han establert una relació de familiaritat amb el món escolar extraordinària, i això fa que vegin l’escola amb uns esquemes radicalment diferents dels d’abans. I per això, ara, aquests petits alumnes no saben qui te raó a l’hora d’interioritzar les normes alimentàries o d’higiene, o l’hora d’establir formalismes de relació interpersonal, quan no coincideixen uns i altres. Massa sovint, abans d’haver après unes normes determinades, ja en coneixen la relativitat’.
