Els llibres d’història parlaran de la tardor de 2017 a Espanya. Tardor: estació que a l’hemisferi nord comença el 23 de setembre (equinocci de tardor) i acaba el 21 de desembre (solstici d’hivern). Va ser amb l’equinocci que es va desfermar la fúria de l’estat: entrada als edificis oficials i detenció de 16 alts càrrecs i funcionaris. Serà amb el solstici que els catalans emetran la seva sentència. Entre equinocci i solstici, de moment, 1.000 ferits, 10 homes i dones innocents a la presó i un President a l’exili.
Tardor: fulles que cauen, primer l’una i després l’altra, i deixen l’arbre nu. Despullat. Aquella tardor de 2017, quan, per fi, l’espessa capa de fulles que cobria l’arbre de la transició espanyola va caure i va deixar Catalunya colgada d’indignació i amarada de veritat. L’arbre nu de la democràcia espanyola. Tot el corc, tota la podridura a la intempèrie. Tot el franquisme sociològic, el d’aquí i el d’allà, tan dolorós el d’aquí, tan oficial el d’allà. Tot l’autoritarisme latent, tota la catalanofòbia, tota la debilitat de la minoria demòcrata espanyola. La derrota estructural de la Transició, tota ella, en carn viva davant dels nostres ulls, parlant-nos des de la televisió per la boca d’un rei i des d’una furgoneta policial amb l’himne d’Espanya a tot volum i uns polítics emmanillats dins. Tota la veritat de la tardor de 2017.
Escapar de tot això s’ha convertit en un imperatiu ètic per a milions de ciutadans. Aquest és el canvi profund d’aquests dies: de la proposta política a l’imperatiu ètic. Aquest és ara el motor íntim que porta la gent al carrer, a fer vaga, a tallar carreteres, a repicar cassoles, a cridar llibertat presos polítics, i, en últim terme, a votar el dia del solstici. Un imperatiu ètic que ens empeny, ens empeny i ens empeny. Els llibres d’història parlaran de la tardor de 2017.
