La lluita de l’independentisme és lenta. De vegades fins i tot descoratjadora. Però les dificultats no fan aturar aquest moviment que vol anar fins el final en la defensa dels seus drets i les seves aspiracions. Tot i les tristes notícies dels darrers dies -l’empresonament de quatre consellers i de l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, així com la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya-, no està tot perdut i hi ha indicis per a l’esperança. La jutgessa que va interrogar aquest dilluns el president de la Generalitat ha dit que l’extradició pot ser “improcedent”, i l’ONU ha admès a tràmit la demanda de Puigdemont per protegir els seus drets polítics -tal i com ja va fer la setmana passada amb una queixa de Jordi Sànchez, amb la diferència que en el cas de l’expresident de l’ANC va demanar a Espanya mesures cautelars.
Les coses es comencen a moure a Europa i al món. I no només a l’opinió pública, com havia passat fins ara. El que desespera és la lentitud. D’exemples n’hi ha mil. L’últim: l’ONU ha escrit al govern espanyol perquè respongui sobre el cas de Puigdemont en un termini màxim de sis mesos. Això comporta una dificultat afegida, pel moviment independentista: mentre tot això passa, s’ha quedat sense les seves veus més reconegudes i legitimades. L’Estat ha aconseguit -injustament i amb mètodes poc propis d’una democràcia- silenciar la meitat del Govern i els principals líders de les entitats sobiranistes. Des de la presó poca cosa poden fer, i sovint sembla que el carrer -i el país en general- va perdut.
“¿Quién ha conseguido que ERC, JxCat y el resto de los independentistas no tengan líderes porque están descabezados? Mariano Rajoy y el PP“, es vantava Soraya Sáenz de Santamaría pocs dies abans de les eleccions del 21-D. L’Estat creu que aquesta és una de les claus de la seva victòria. Però l’independentisme no s’ho pot permetre. Calen noves estructures i lideratges per fer front a uns reptes i amenaces que recorden a anys molt grisos de la història d’Espanya -ja fa dies que el politòleg Ramón Cotarelo insisteix en aquest punt-. I cal que aquells que s’hi posin ho facin amb la ferma voluntat d’executar el mandat de l’1-O, però sobretot el del 21-D. Assumint-ne totes les conseqüències.
