Tanqueu la Generalitat!

"Qualsevol que ha fet una independència o una revolució el primer que ha fet és crear una nova simbologia i unes noves institucions"

La cita de manual diu que els homes passen i les institucions perduren. Si aquest és efectivament el cas, els catalans en els temps esverats i estridents que ens assetgen i sotmeten, tenim molt mala peça al teler i, tal vegada, caldria començar a repensar què cal fer amb una institució, la Generalitat, que malgrat històrica, cada cop resulta més inútil, desil.lusionant i anacrònica pel conjunt de la nostra població.

Anem a pams la Generalitat moderna del retorn de Tarradellas i de Pujol com a primer president electe per via democràtica neix amb la vocació de reconstruir el país  - Catalunya - després de la foscor del Franquisme i d’altres períodes marcats per l'autoritarisme, el centralisme i l’anticatalanisme. Fins a cert punt, aquesta tasca s’acompleix a través d’unes polítiques partidistes de consens destinades a modernitzar i desenvolupar el país, dignificar els símbols nacionals, normalitzar la llengua catalana i el seu ús, dotar d’un sentit cívic i universal de ciutadania catalana al conjunt de la població i, per què oblidar-ho, fer créixer el sentiment de catalanitat arreu del país, en especial als immigrants i, last but not least, assolir una major presència i coneixement internacionals. Era tot això compatible amb una Espanya plural de model federal o confederal? Podria ser-ho, si aquesta visió no hagués estat trepitjada per un nou centralisme, ara democràtic, d’esquerra i dreta espanyolista que va reblar el clau a visions, només somniades des de Catalunya, que il·lusòriament empeltaven la Península Ibèrica amb les valls dels cantons suïssos, els pròspers lander alemanys o un país el Canadà, més com a miratge que no pas com a mirall. Anhels desesperats d’empelt i nul maridatge realista podríem convenir.

Els polítics catalans en la seva obstinació onírica, amb no pocs episodis onanístics, van creure que la travessa del desert acabaria mereixent una recompensa en forma d’oasi federal o, amb sort, confederal i el que van trobar, naturalment, van ser menyspreus, xantatges i garrotades primer verbals i després físiques, a banda d’ignomínia, aquest darrer episodi, val a dir no pas per culpa dels seus homòlegs “messetenys”. La proverbial meselleria de la nostra classe política féu que el majúscul mastegot es convertís en virtut victimista política a costa de deixar bous, esquelles i un oceà de dignitat. No gran cosa perquè per ells dignitat, és igual a concepte buit a destriar com la reballa de la gran i selecta pesquera. L’interès general espanyol els fa sempre bescanviar dignitat i el seu pragmatisme sinó vol dir rebaixa significa arrossegament.  

Fa temps que fa l’efecte que la Generalitat ha deixat de tenir utilitat pels catalans i menys encara per aquells que encara aspiren – o aspirem – a l’adveniment d’un Estat català. La institució històrica, però no tant com alguns prediquen i pensen,  s’ha convertit en una fenomenal menjadora política i burocràtica per tots aquells que acabada la jornada els és igual en Puigdemont, en Montilla, la monja Caram, el 155 o l’arribada, que ja era hora, de l’holandès errant o del més que necessari Judici Final. Del que es tracta és de no moure les coses i com deia un polític d’esquerres, però ben bé ho signaria un de Junts, Pdecat o la mateixa CUP: “l’estelada pel míting i després al calaix que cobro 6.000 euros i amb això no s’hi juga”.   

 

Que em perdonin els molts, potser moltíssims, funcionaris i algun polític que no han de sentir-se al·ludits amb aquestes ratlles però, ja fa massa temps que sentim i percebem que les paraules altisonants i visionàries tan sols volen de forma gallinàcia atès que mai són honorades i sempre, a posteriori com acostumen els farsants, recurrentment matisades que vol dir impostades. Som República, declaracions d’independència de pa sucat amb oli però de greu descrèdit internacional, compromisos de compliment del dit mandat de l’1 d’octubre o tornades de l’exili després d’eleccions i ara darrerament acceptació que vol dir claudicació de l’etapa més centralista de la democràcia espanyola amb l'excusa del maleït virus. Tot plegat un farciment d'incompliments i que es resumeix amb una nul.la actitud de desobediència davant d’aquell Estat que critiquem i denigrem privadament però al mateix temps li retrem, per sempre més degut, encara que subtil, homenatge o en llengua espanyola “pleitesía”. Si un Pantera Negra fos un polític català passaria després d’unes eleccions de proclamar la fi del “Poder Blanc” a confessar-nos que a la plantació no s’hi vivia tan malament i que el tracte era humanitari i el menjar "collonut". Ho he dit en altres ocasions: prou de fer tan mal a Catalunya i si no teniu valor per fer les coses per les quals heu estat votats, a casa vostra segur que les famílies us acolliran amb molt d’afecte. "No hard feelings" com diuen els anglosaxons. 

Algú dirà, amb certa raó, que el problema són els partits i no la institució però potser caldria respondre que la Generalitat en tant que moderna institució espanyola que és –que li recordin a Macià com li van aixecar la camisa-, pot ser a l’origen d’aquesta putrefacció dels nostres homes i dones públics i que qualsevol que ha fet una independència o una revolució el primer que ha fet és crear una nova simbologia i unes noves institucions. Van mantenir els lituans i resta de bàltics els símbols soviètics i les seves institucions? I els irlandesos, els estatunidencs, els croats, eslovens què van fer. O ara també ens creurem que els soviètics van mantenir les institucions Tsaristes i els Reis catòlics els regnes taifes.

Per canviar caldria rectificar els errors i sembla que el nostre ciutadà mitjà s’estima més viure enganyat que no pas reconèixer l’engany, fent bona la sentència de l’escriptor Mark Twain. De fet, deia Puigdemont fa pocs dies en una entrevista que ara, tot just ara, reconeixia l’error de no haver defensat la independència i que ara, de nou ara, calia començar a preparar-nos –un nou eufemisme tenebrós?- per fer el salt al mur que ell mateix i, el seu govern que inclou Junqueras, no va voler materialitzar. Si un general en una guerra abandona els seus soldats, lògicament queda estigmatitzat de per vida i subjecte al perdó dels homes. Qui ho vulgui entendre ja ho entén i qui busqui l’autoengany que continuï confiant amb aquests polítics catalans que quan no ens falten a la veritat, es fan com adolescents desbarbats la guitza entre ells. I sí és cert, a la plantació tothom menjava i en algun cas el diumenge, dia del Senyor, reposaven.

 

Comentaris