Hi ha una Espanya de sempre que vol aprofitar la sequera de les butxaques per centrifugar la diferència. La tesi que defensen aquests guerrers de l’homogeneïtat és que les autonomies són causa principal de la fallida econòmica de l’Estat. En conseqüència, afegeixen, les tisores han d’apuntar a la perifèria per acabar amb el malbaratament derivat del manteniment d’un puzzle que per ells té massa peces.
El darrer argument que han fet córrer aquests ambaixadors del raciocini pressupostari via goma d’esborrar és que tancar, o bé privatitzar, les catorze televisions públiques autonòmiques permetria estalviar els 1.530 milions d’euros anuals que el bo de ZP pretén dragar de la butxaca dels vells gràcies al congelador de quatre estrelles on té previst desar-hi les pensions durant una llarga temporada.
La idea genera la simpatia pròpia dels temps de gana. Al davant dels pobres avis arrugats amb la cartera ben marcida hi posem el dispensi majúscul de l’aparell de propaganda política pagat amb impostos que cada reietó ha fet posar en marxa en el seu latifundi. Com que dos i dos són quatre, si tanquem totes les televisions autonòmiques no cal congelar les pensions.
Aquesta narració té dues potes coixes. La primera és que mai, ni una sola vegada, es menciona televisió espanyola. Aquest forat, que també és negre, no cal que ningú el tapi, pel que sembla. La segona cama que tampoc va a l’hora és que l’argument no discrimina entre televisions autonòmiques i nacionals. Les posen totes al mateix sac, ja siguin la murciana o la catalana, la basca o l’aragonesa. L’anàlisi, com es veu, parteix de la base que el cafè, com sempre, ha de ser per a tots o per a ningú. Tan se val les ganes o necessitat que cadascú tingui de prendre’n. Aquests dos punts febles ensenyen, en el fons, que l’estalvi que pregonen amb tanta generositat amaga un altra objectiu menys confessable, i que no és altre que el desig de pintar la realitat d’un sol color.
Servidor celebraria el tancament de les televisions públiques autonòmiques. Totes sense excepció. Però afegiria que segueixen sent necessàries les televisions públiques nacionals, que fet i fet, són només tres: catalana, gallega, basca. D’aquestes, millorar-ne la gestió és una obligació, com també ho és que segueixin fent l’impagable i insubstituïble paper de promoció de la llengua i de la diferència que tenen encomanat. De fet, aquest argument és aplicable no només a les televisions. Perquè, si del que es tracta d’estalviar, la fórmula és vàlida per a tota l’arquitectura política i jurídica de l’estat.
