Tanmateix persistirem

"Avui tornem a cantar L'estaca com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants, que emmordassa el poble català i que amenaça"

És ben veritat que estan desbordats. Volen dissimular-ho per mitjà de la prepotència i cobrint-se amb llençols per intimidar-nos, com fan els infants quan juguen a fantasmes, però no ho aconsegueixen. Ens menyspreen, ens insulten, ens difamen, ens amenacen, ens emmordassen, ens assetgen la llengua, ens ofeguen econòmicament, ens denigren a través dels seus mitjans de comunicació..., però no se'n surten. Ara ja ni tan sols provoquen enuig, només hilaritat. Cerquen desconcertats aquella Catalunya que coneixien, la que feia bondat només que Espanya arrufava les celles, però no la troben. "On s'ha ficat?", es pregunten. I mentre s'ho pregunten es veuen obligats a reaccionar a corre-cuita –Consell d'Estat, Consell de Ministres, Tribunal Constitucional–, perquè el procés català vers la independència no sols no s'atura ni s'afebleix, sinó que avança amb pas ferm i s'enforteix.

Cada dia que passa, Catalunya desemmascara més i més la falsa democràcia espanyola davant del món. Ho ha fet el Regne Unit, recentment, admetent amb naturalitat el referèndum per la independència d'Escòcia, i ara ho fa Catalunya en el camí cap al 9-N. És a dir, que en molt poc temps han quedat al descobert els gravíssims dèficits democràtics espanyols i la mascarada de l'anomenada Reforma després de la mort de Franco. Ara tothom pot veure que els qui remenaven les cireres aquells dies són els mateixos que les remenen avui. Alguns tenien càrrecs aleshores i els continuen tenint avui i d'altres en són continuadors. Al darrere, però, sempre hi trobem Castella, la Castella imperial que, a poc a poc, tot perdent colònia rere colònia inexorablement, es va encongint i retornant a la seva mida original.

Per això, tant les amenaces d'Alícia Sánchez-Camacho, dient que tots els qui convoquin concentracions contra la sentència del Tribunal Constitucional davant dels ajuntaments "cometran un delicte de sedició", com les de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una línia pinochetista contra les llibertats més elementals, són la viva constatació de la impotència i de la desesperació. Aquestes són les amenaces de Mena: "Des del moment que [la consulta] sigui il·legal per una suspensió automàtica i d'efecte retroactiu, les autoritats, funcionaris i particulars que facin activitats proclius, materialment i directa, a l'execució de la consulta o a la decisió del govern de Catalunya, cometen un delicte. Delicte, que comporta la inhabilitació per a alcaldes, regidors, ciutadans... Fins i tot per als titulars dels locals on es facin actes o es preparin les instal·lacions per a la votació de la consulta".

I no satisfet amb això, Mena hi afegeix que hi haurà milers i milers de "judicis ràpids" contra tota mena de particulars. Talment com en una dictadura. Franco en sabia molt de fer judicis a gran velocitat, i Pinochet també. I a la Xina en tenen la mà trencada. Tots els règims dictatorials, per més que es disfressin, els practiquen contra els qui gosen desafiar les seves lleis absolutistes. Aquesta és la raó per la qual els catalans –encara sotmesos a l'Estat espanyol– ens veiem obligats a reivindicar l'any 2014 el mateix que reivindicàvem ara fa quaranta anys sota el règim franquista: la llibertat d'expressió. Avui, com aleshores, tornem a cantar L'estaca com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants, que emmordassa el poble català i que amenaça de perseguir, detenir, inhabilitar, sancionar i empresonar presidents, alcaldes i ciutadans que no se sotmetin als designis del nacionalisme espanyol.

També poden prohibir que els escriptors catalans parlem a l'estranger i poden enviar-nos legions de policies espanyols. Segur que ho poden fer. Ja ho estan fent. Tanmateix persistirem. Persistirem, perquè cap amenaça no impedirà que ens concentrem davant dels ajuntaments contra un Estat dictatorial. Persistirem, perquè cap hereu ideològic del franquisme no impedirà que ens mantinguem units contra lleis antidemocràtiques. Persistirem, perquè una Constitució no pot ser mai una presó de pobles. Persistirem, perquè el Tribunal Constitucional espanyol no ens representa ni el reconeixem. Persistirem, perquè mai no consentirem que un tribunal designat pel Partit Popular i pel Partit Socialista decideixi el futur de Catalunya. Persistirem, perquè mai no consentirem que dotze individus asseguts en un despatx de Madrid decideixin el futur del poble català.

 
 

Comentaris