El tàndem

"Què ens queda veient com el Tribunal Suprem vulnera el dret dels presos i els manlleva el tercer grau, fent-los tornar a la presó?"

Deia Manuel de Pedrolo que els poders esclafen més que no obeeixen. I és que, justament, els poders, per tal de conservar el seu poder, tendeixen a no respectar gens la idea democràtica de que és el poble qui mana i que ells estan al nostre servei. Ho fan veure, a cada escomesa electoral que conforma noves cambres legislatives i nous governs; ho fan veure, aplicant les lleis que es van desenvolupant i marquen les regles col·lectives del joc; ho fan veure, dient que ens protegeixen d’aquells que no respecten les lleis que els mateixos poders han creat i interpretat. Però, en realitat, no ho fan, no ens obeeixen, ens fan infinitament difícil el canvi, perquè saben que aquest significa treure’ls-hi el poder que tenen.

Hi ha lleis injustes. A casa nostra i pel que fa a la qüestió nacional, hi ha una voluntat majoritària de canviar-les. Davant d’aquest fet incontestable, la pregunta essencial continua sent la que va formular en 1886 Henry David Thoreau, un dels primers teòrics de la desobediència civil: ens acontentarem amb obeir-les? intentarem esmenar-les, obeint-les fins que ho haguem aconseguit? O les hem de transgredir i desobeir? En el nostre cas la resposta és clara: el Règim del 78 ens ha obligat a desobeir. És més, ens continua obligant i hauríem d’entendre que no només és legítim fer-ho, sinó que és l’únic camí, malgrat les conseqüències que la desobediència comporta: presó, exili, repressió. El cuixartisme és això dit a les portes de Lledoners abans de tornar-hi a entrar: desobeïu tantes lleis injustes com sigui necessari.

Davant l’Estat i pel que fa a la nostra voluntat d’autodeterminar-nos, els canals utilitzats tradicionalment per aconseguir qualsevol tipus de canvi ja no estan oberts, la justícia s’ha encarregat de tancar-los a cop de judici i sentència condemnatòria. Contra el Govern, contra el Parlament i contra la societat civil. A través d’aquests canals - polítics, parlamentaris, de diàleg, d’entesa, de negociació - no s’escolten ni s’atenen les nostres demandes majoritàries. Mai ho han fet, perquè la natura dels poders estatals no els hi permet fer-ho. Ara, amb el govern més progressista de la història, tampoc. Només hi hem trobat promeses de taules no parades i maniobres de recentralització encoberta.

Aquells que tant criticaven el règim i volien assaltar els cels ara en formen part. Són dins d’un govern que continua enviant la seva Fiscalia per acarnissar-se contra els nostres presos polítics. La memòria caldrà tenir-la també amb Podem i Comuns, perquè quatre piulades no són suficients davant la venjança, perquè la pèrdua de drets penitenciaris dels nostres presos és també, malgrat els pesi i facin veure que no és així, la seva responsabilitat. Si no fan aviat un pas endavant, al costat dels oprimits, esdevindran irremeiablement part del règim del 78. O es planten per l’amnistia de tots els encausats o les seves crides a un diàleg inexistent seran només un cínic cant de sirena per conservar el poder que han tastat.

Recordem-ho, que sembla que se’ns oblidi: som una majoria parlamentària independentista. De fet, en aquest conflicte, és l’Estat qui, unilateralment i en contra de les demandes de la ciutadania, persisteix en una línia legal i constitucional no compartida per aquesta majoria. Què ens queda veient com el Tribunal Suprem vulnera el dret dels presos i els manlleva el tercer grau, fent-los tornar a la presó? Bàsicament dues coses: dignitat i persistència. Ambdues alhora i a tots els nivells.

Dignitat en tenim a cabassos, des de la de l’octubre del 2017 davant els centres de votació, passant per la camisa blanca de Jordi Cuixart i el seu somriure abans d’entrar a la presó, fins els punys alçats i les llambordes d’Urquinaona. Cal recordar-los-hi que aquí no es rendirà ningú (carajo!). En cada visita reial, en cada al·legat judicial, en cada cita electoral, en cada decisió injusta. Sempre. Dempeus, no de genolls. Però la dignitat sense persistència, sense aquell anar-hi, anar-hi i anar-hi, és només el consol dels nostàlgics. Per vèncer cal organitzar-se i persistir.

 

La desobediència civil és un instrument de radicalitat democràtica, que obre una via allí on només hi ha un mur. Que obre una possibilitat davant del que sembla impossible. Que busca l’aprofundiment democràtic allà on els sistemes, per inèrcia, només busquen blindar-se davant la possibilitat de qualsevol canvi substancial que tregui poder als poderosos. Davant d’institucions que bloquegen el debat, blinden lleis injustes i coarten drets, la persistència en la desobediència és l’únic camí per vehicular demandes democràtiques i canviar el sistema. Cal confrontar persistentment el sistema allà on aquest es blinda. Hi estem obligats si volem un futur millor.

Ara bé, la desobediència sense un carrer mobilitzat és impossible. La desobediència sense el compromís dels partits de govern de seguir-la i canalitzar-la, és innòcua. La clau de la victòria és ser capaços de tornar a fer un tàndem, el de la victòria de l’octubre del 2017. Tenim l’estiu per posar-nos-hi altre cop.

 

Comentaris