El 13 de novembre de 2003 era un dijous de final de campanya electoral. Les enquestes anaven molt ajustades i Pasqual Maragall i el PSC se la jugaven com mai respecte a un objectiu que s’havia convertit en obsessió: Presidir la Generalitat. Aquell vespre, unes 16 mil persones omplien la major part de les graderies del palau Sant Jordi enmig d’un clima de gran expectativa. La cosa podia anar de molt poc, tothom n’era conscient.
Va ser en aquell context que José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores flamant líder del PSOE, va pujar al faristol i, amb aquell gest vertical tan característic de la seva mà dreta, va assegurar que “apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña“. Això li va garantir al PSC -tradicionalment acusat de sucursalista- dos actius imprescindibles. L’un, espolsar-se l’etiqueta de subordinació. I, en segon lloc, un grapat de vots que van passar, amb més tranquil·litat d’esperit, del pujolisme al maragallisme.
Els periodistes que estaven allà vam mirar-nos els uns als altres amb escepticisme. Era l’època de la majoria absoluta d’Aznar i ningú -i menys encara les enquestes- no li donava cap opció a Zapatero. Tots vam pensar que aquesta promesa passaria sense pena ni glòria com una més d’entre les propostes etèries d’un líder polític condemnat a l’oposició.
Naturalment, la promesa va resultar falsa. Però va donar crèdit a una tercera via que fins i tot els independentistes es van veure obligats a transitar. Setze anys més tard, l’esquerra espanyola ha tancat un cicle i torna a governar gràcies als partits catalans. Però avui el compromís encara és més inconcret i els independentismes, més escèptics. Al cap del temps, Pedro Sánchez és talante sense “apoyaré“. O sigui, per sota del no-res.
