La tàctica de l'ambigüitat

"El llibre de Puigdemont/Xirgo ha eclipsat l'efecte de propaganda de l'olímpica entrevista que el director de TV3 va fer al president d'ERC"

Com que s'acosten eleccions, el pati autonòmic es remou febrilment com un parquet borsari, un soc àrab o tots dos barrejats. Es funden i refunden partits, es fan propostes alternatives per a un futur que ningú no sap quan començarà perquè els comicis encara no han sigut convocats. Les turbulències afecten també els mitjans públics de comunicació, com es veu amb la sobtada sortida de la senyora Terribas del seu programa a Catalunya Ràdio. L'explicació-no-explicació (un eco de la "negació que no nega" de Tots els homes del president) de la mateixa presentadora, que deixà una sospita a l'aire, alimenta tota mena d'especulacions. A judici del sotasignat, la senyora Terribas practicava un periodisme de partit, en la línia d'ERC. Atès que els republicans controlen els mitjans públics, l'acomiadament sembla contradictori a primera vista. Pot ser causat per a un excés o defecte de zel de la periodista. No se sap i no se sabrà. No és habitual a ERC aclarir la seva ambigüitat.

Prenem el cas de la regidora de Cultura, d'ERC, a l'Ajuntament de Poblet, que ha rebut la visita dels reis espanyols al monestir de Santa Maria. La regidora va fer de cicerone del monument sota l'atenta mirada del rei, obligat a visitar els seus súbdits quasi d'incògnit, com Harun al Rashid. L'esmentada regidora pensaria que calia compensar d'alguna forma el greuge que l'absència del MHP Torra i els seus consellers podria fer a la real parella. Amb la nostra flexibilitat i el nostre firmo nord ideològic que ens permet ser republicans de cor i monàrquics de cos, garantim la normalitat institucional d'Espanya, majestats. Republicans monàrquics o monàrquics republicans, un hipogrif típic de l'esquerra espanyola "cañí" i les seves sucursals catalanes on l'ambigüitat és una segona naturalesa.

 

Que creix amb l'allau de llibres escrits pels líders presos polítics. La condició de pres polític es viu com a una circumstància vital excepcional que demana sovint ser posada negre sobre blanc per raons fàcils d'entendre. Els escrits de la presó constitueixen una mena de subgènere literari que es perd a la nit dels temps, d'ençà que hi ha tiranies i persones preses per a raons de consciència. Dins de la "república dels llibres o de les lletres", l'única que ara per ara ha assolit l'independentisme, el llibre del MHP Puigdemont ha caigut com a una bomba, com unes memóries que són projecte i projecte de guerra. Segons les notícies de premsa (encara no he llegit el text) l'obra treu informacions rellevants sobre els moments decisius del govern de coalició des de l'inici del procés i revela la dificultat, gairebé impossibilitat, de treballar per a la independència a causa de la deslleialtat d'ERC i molt especialment, el seu cap, el MHVP Junqueras. Es tracta de la comprovació definitiva de la política republicana de renúncia a la independència que els mateixos republicans proven amb llurs actes concrets, com la negativa a investir el president Puigdemont o l'espoli de l'escó al MHP Torra. De res va servir als equidistants l'últim intent de netejar el fosc caire d'ERC parlant de "partitocràcia", fent un totum revolutum on tots els partits són el mateix. La claudicació, el derrotisme, l'ambigüitat d'ERC als darrers dos anys i mig en són únics i exclusius dels "republicans".

El llibre de Puigdemont/Xirgo ha eclipsat l'efecte de propaganda de l'olímpica entrevista que el director de TV3 va fer al president d'ERC el diumenge passat. Certes que TV3 va entrevistar els altres presos polítics, aprofitant llurs sortides carceleres; però van ser entrevistes de "normalitat" a programes "normals". Aquesta hauria de ser l'entrevista de la veritat, on el màrtir de la independència podria explicar, aclarir, totes les dubtes i ambigüitats que els discursos republicans han sembrat profusament al llarg del procés. Una ocasió d'or de pujar a la Walhalla dels herois el molt cristià però gens humil líder republicà. Afortunadament, per a ell, l'entrevista ha sigut eclipsada per la publicació del llibre en qüestió. Molt més enllà del que esperaven els nostrats escèptics, la conversa va ser una lamentable exposició d'un estat d'alarmant deliqüescència mental. L'ambigüitat puja a extrems inefables, el personalisme, fins i tot, l'egoisme i la supèrbia, la insolidaritat, l'obstinació a una tàctica de claudicació són aclaparadores. Tant que ni els seus més sòlids seguidors i true believers han trobat un moment pels habituals ditirambes.

 

Comentaris