És interessantíssima l’ocurrència de Tabarnia (sense accent, amb ortografia castellana), sobretot perquè aflora un minúscul cuquet demòcrata dins de moltes mentalitats unionistes amarades de raons d’Estat, porres, represàlies i negació de les urnes. Cal entendre-ho, són persones dotades d’estómac i no és fàcil castigar indefinidament aquesta víscera amb justificacions de tot tipus per al Preparao, el Campechano, Florentino, els sobres de M. Rajoy, les exempcions fiscals a la Fundació Franco i les exigències en el menú nadalenc dels del Piolin. Hom pot ser unionista -i, si convé, del Madrid- però empassar-se el paquet sencer no ha de fer una digestió fàcil.
És, sens dubte, aquesta desesperació la que ha imaginat un invent com Tabarnia. Una broma basada en arguments democràtics i on són les urnes les que decideixen l’estatuts jurídic i polític dels territoris. Llàstima que no sigui seriós, perquè qualsevol independentista estaria disposat a negociar una República Catalana plenament reconeguda. Inclosos els que hem nascut i ens quedaríem a la seva Tabarnia, que és exactament el mateix que la situació actual a la comunitat autònoma de règim comú que és el conjunt de Catalunya. No cal donar-li cap importància real però, en fi, una mena de Kaliningrad/bantustan espanyol, enclavat dins la República Catalana no duraria ni una generació.
En qualsevol cas, alegrem-nos. L’unionisme ha entrat en el marc mental de les urnes i, pel que sembla, accepta donar suport a una República Catalana. Ara només es tracta de negociar l’abast territorial del nou estat independent. Estimats tabarnesos, un terrassenc us dóna la benvinguda. Amb llàgrimes als ulls.
