Un sindicat es un producte. Un producte que un treballador decideix comprar. Paga X diners al més per a obtenir a canvi certs serveis. Servei de representació davant la patronal, servei d’assesorament jurídic,…
Si una empresa de serveis qualsevol no rep subvencions no n’han de rebre els sindicats. Els sindicats s’han de mantenir única i exclusivament amb les cotitzacions dels afiliats. D’aquesta manera el sindicat s’ha d’ocupar de donar un servei prou bo com per a que valgui la pena pagar la quota. La llei del mercat també ha d’aplicar al món sindical. Que el diner del contribuent vagi a parar a mans d’una organització sindical és un robatori inadmissible propi només d’un sistema corrupte.
Corporativista (1) per ser exactes ja que la ineludible llei del “qui paga, mana” no troba excepció al món sindical. O sigui, no només hi ha el dany econòmic provocat per el manteniment deficitari d’una estructura parasitària en el tram que va de la dimensió total del sindicat fins a la dimensió on s’ajusta al valor afegit que realment proporciona als treballadors comparat al preu de la quota, sinó que introdueix la dita subvenció un element de corrupció política, corporativització i cartelització del món sindical. Han vist com costa força que un nou sindicat entri en escena fent les coses millor?
Llavors ens estranyem que els grans sindicats actuïn com a sindicats grocs. Bé, potser aquells que estem a favor de l’activitat sindical hauríem de replantejar-nos si realment val la pena perdre la total autonomia posant-se a sou del govern.
Hi ha encara un element més pertorbador del món sindical. L’ús, encara avui qualque vegada, de la violència. Ús inadmissible i que és una excepció a la nostra societat. A cap altre organització que no sigui part de l’estat se li passa per alt l’ús de la violència com es fa amb els sindicats (potser amb la excepció dels grups ultres?). I encara hi ha algú que reclama legitimar aquest ús que seria com si la patronal reclamés l’ús del pistolerisme.
Si els sindicats no haurien de rebre subvencions de cap mena i el fet que ho facin no es pot qualificar d’altra manera que de robatori, tampoc és admissible i també és un robatori que certes empreses rebin subvencions o tractes de favor.
Treure les subvencions als sindicats és realment difícil ja que requeriria d’un govern valent i que actués per principi enlloc de per conveniencia. Que actués pel bé del país enlloc de limitar-se a buscar suports per totes les bandes possibles. Una autèntica excepció que llavors se les hauria de veure amb unes organitzacions disposades a fer el que calgui per mantenir les seves rendes que extreuen de tots nosaltres.
(1)Vull subratllar que la tant abusada paraula “feixisme” no és altra cosa que el corporativisme d’estat.
