Pèsols ofegats amb botifarra (poca), pollastre de pagès amb bolets (vulgars xampinyons) i patates gratinades (una sola patata, rectangular, de la mida d’una goma d’esborrar) i, de postre, una mousse de iogurt minimalista. El menu del Barcelona Tribuna s’adeia amb la proposta per a Espanya i Catalunya de Susana Díaz: El de sempre i en poca quantitat. Això sí, la presidenta dels andalusos ha vingut a Catalunya disposada a no estalviar-se cap dels hits de la catalanofòbia ambiental. Que són, per ordre, que el procés està pensat per tapar la corrupció dels Pujol; que el nacionalisme excloent [si és català] és populisme i -com a clàssic ineludible- no oblidar mai que els independentistes catalans són nazis: “Quan se substitueix l’elecció per la identitat, no és bo. Mals records en tenim en tota Europa. Res no és innocent“… I que Utrera Molina descansi en pau a Màlaga.
Susana Díaz és una professional del 78. No ha treballat mai en res que no siguin els càrrecs que li ha proporcionat el PSOE andalús i potser per això es permet el cinisme de dir que considera que la lluita contra la corrupció és una prioritat en el partit dels ERO’s fraudulents. La seva proposta de futur és un govern espanyol com el de Felipe González, de qui n’imita cadència i gestos. Díaz és el règim destil·lat a Sevilla.
Un alcalde important del PSC em deia, diumenge a la nit, que Díaz és Benoît Hamon. I, en part, té raó. Però també és cert que la presidenta andalusa no és del tot aliena a Marine Le Pen, amb qui comparteix l’assimilació demagògica entre el poble (andalús/espanyol) i la pròpia persona. El que dèiem, poc i el de sempre.
